Guapos, rics i espirituals

Bardem i Roberts van coronar amb un petó la cerimònia al Kursaal, on l'actriu hi va rebre el 'Premio Donostia'

Eat, pray, love arriba precedida d'una espectacular campanya de màrqueting, que incorpora un interminable catàleg de productes, de totes mides i colors. Malgrat l'aparent espontaneïtat, com és habitual, tot està estudiat al mil·límetre. Arribada a Sant Sebastià, catifa vermella i els màxims honors per a l'actriu nord-americana, que acapara els flaixos i la devoció popular. Després de la visita de Michelle Obama, semblava que ja havíem complert amb la dosi habitual de Bievenido Mr. Marshall. Però resulta que mai no en tenim prou. Les celebrities nord-americanes són tan rentables i seductores, que es fa pràcticament impossible no sucumbir als seus encants. Sóc perfectament conscient que és necessari fer caixa però tant de provincianisme servil provoca certa vergonya aliena -més tenint en compte l'ínfima qualitat de la cinta-. Després arriben les declaracions amoroses entre els dos actors. No només destaquen les seves incomptables virtuts interpretatives sinó que també fan esment de les qualitats interiors, com a éssers humans extraordinaris que són. Finalment, l'esperat petó de pel·lícula. Guió obliga. Recordem que tota la parafernàlia s'emmarca en la trama del film que promocionen. Una mena de drama espiritual, basat en un prescindible best-seller, que relata el presumpte viatge interior de la protagonista, entre Itàlia (s'afarta de menjar), l'Índia (aprèn a cultivar l'oració) i Bali (s'enamora d'un atractiu brasiler). Vaja, que si Herman Hesse aixequés el cap pensaria que el príncep Siddharta podria haver estat Julia Roberts.

D'uns anys cap aquí, hem presenciat un boom editorial i mediàtic sense precedents, vinculat a l'autoajuda i les teràpies orientals. Tot just apreníem a destriar el gra de la palla; les eines vertaderament útils de les supèrflues; un estil de vida autèntic, de la impostació i la figuració fatxendes. Però ningú ens havia preparat per un exercici de reconversió d'aquestes dimensions. Els valors espirituals, que cerquem desesperadament aquí i allà, encarnats en pura matèria de cel·luloide mercantilista. És una llàstima que, per més inri, hàgim d'aplaudir l'estrella.