Es pot reeducar un maltractador?

Un dels punts clau per a combatre la violència de gènere és avançar en un abordatge integral i rigorós del problema, que apliqui en la mesura del possible el corpus de coneixement científic existent i, d'aquesta manera, es previngui la mala praxi, en la qual podem caure tots els professionals, malgrat la bona voluntat i els esforços acadèmics que hi posem. En els darrers anys, he conegut diversos psicòlegs que treballen en l'àmbit de la reeducació d'homes maltractadors. M'han semblat persones amb ganes genuïnes d'ajudar, que tiren endavant programes d'intervenció coherents, rigorosos i estructurats. No dubto que han aconseguit resultats i acomplert una part dels objectius plantejats. Amb tot, la implementació d'aquestes estratègies per a combatre la violència masclista no està exempta de polèmica. Mentre que alguns autors defensen la seva utilitat, altres professionals, amb anys d'experiència en diferents països, sostenen la tesi que potencien la descriminalització de l'abusador i, de retruc, afavoreixen la victimització de la dona. Què empeny un home agressiu als grups d'autoajuda? La vertadera voluntat de canvi o el simple interès en la reducció de la condemna? Fins a quin punt és possible dominar els impulsos destructius? Es poden valorar els resultats a llarg termini? Per altra banda, una de les fantasies més habituals d'una dona que es troba immersa en una espiral de violència domèstica és l'esperança que la parella canviarà. Amb el pas dels anys, pensen, el seu amor frenarà la bèstia descontrolada o algun trauma del passat, que li ha causat unes ferides que l'empenyen a l'agressió, podrà ser curat i assoliran així una convivència pacífica. Evidentment, això és inviable. He treballat aquesta creença errònia en nombroses ocasions amb moltes persones afectades. Fins el moment actual, no he conegut cap cas -no nego que n'existeixi algun, encara que ho dubto- en el qual els cicles de violència no es repeteixin periòdicament, sense cap esperança de canvi substancial. Així doncs, és forassenyat pensar que la consolidació dels programes reeducatius, tenen la capacitat de reforçar aquesta idea falsa? És possible, en definitiva, que sigui pitjor el remei que la malaltia?