El lapsus de Rachida

Rachida Dati va utilitzar la paraula fel·lació en comptes d'inflació

No deixa de ser una notícia banal, a l'estil APM. Un progama del qual no acabo d'entendre'n l'èxit, de tan fàcil i suat com és. Bé, potser és precisament per això. Rachida Dati ha substituït la paraula inflació per fel·lació a la televisió. S'ha originat un rebombori considerable, sobretot a Internet, aquest indret inabastable i procliu a parar atenció desmesurada a l'absurditat i el despropòsit. Si algú conservava la ingènua esperança que es gestaria alguna mena de revolució social o intel·lectual a través dels blogs o les xarxes socials, s'equivocava de mig a mig. A aquestes alçades del partit, no estem per esprémer el cervell més del compte. Importen més les polseres de Sara Carbonero que els intríngulis de la màfia russa, per posar el primer exemple que se m'acudeix. Això és el que crida l'atenció. Sexe i morbositat barata, llevat honroses i estimables excepcions. El culte a l'ego també abunda i embafa, perquè no dir-ho. Ha estat a través de facebook que Dati s'ha encarregat de treure ferro a la patinada. Algun dia s'hauria d'analitzar en profunditat el fenomen de la banalitat a la xarxa. Però avui ocupem-nos l'exministra de justícia, encara que la seva equivocació no doni gaire de si. La que va ser mà dreta de Sarkozy no té la virtut de passar desapercebuda, precisament. Ja sigui per la complicada relació amb Carla Bruni, la seva ascenció social fulgurant, el presumpte affaire amb José María Aznar i polèmic embaràs o per un tarannà ambiciós i malgastador, Dati crida l'atenció. Personalment, em recorda a una certa periodista aficinada als tacons. Però amb més charme, naturalment. Apartada del ministeri de Justícia, continua despertant més interès per assumptes relacionats amb la vida privada que per la seva tasca política i professional. No es pot negar un cert tuf masclista, en tot plegat. Dubto que la conya marinera que ha suscitat la notícia, tingués el mateix to si es tractés d'un home. Malgrat tot, podem donar un forçat barnís cultural a la qüestió fel·latòria, tot aprofitant que els francesos són aficionats a la psicoanàlisi. Recordem la definició freudiana de lapsus linguae -valgui la redundància-. Segons el psiquiatre austríac, es tracta d'un contingut inconscient reprimit que es cola inesperadament a la consciència. A partir d'aquí, tot són especulacions...