Quan l'excentricitat és complaença

Lady Gaga ha ofès els animalistes pel vestit càrnic que va lluir a la gala dels premis MTV

En altres ocasions, havíem fet referència a la psicologia de l'excentricitat: Un compendi d'inconformisme social, sentit de l'humor i felicitat. En principi, hi ha la temptació de fer una lectura superficial d'aquest perfil de personalitat, tot associant-lo a l'aspecte purament estètic i escènic, quan en realitat es tracta d'un estil de vida més evident en el fons que en la forma. A diferència de la rutina que portem la majoria de mortals -en la qual la persona excèntrica pot passar per ovella negra- en el món de l'art es tracta d'una opció àmpliament acceptada i valorada. Al meu entendre, fins a tal punt que moltes estrelles proven de fer passar gat per llebre. L'excentricitat és glamurosa però, per damunt de tot, rentable. Quan a Lady Gaga -deu el sobrenom al tema de Queen, Radio Ga Ga- la comparen amb Madonna, respòn que, sense ànim d'ofendre-la, ella pretén protagonitzar la segona revolució musical, que va iniciar la diva oxigenada del pop, vint-i-cinc anys enrere. M'imagino que el problema principal de Gaga consisteix en trobar de quina manera pot escandalitzar el públic, amb fórmules novedoses, que no hagin estat explotades fins a l'extenuació amb anterioritat. O sigui, com aixecar polseguera sense repetir-se. No té cap gràcia provar d'ofendre els moralistes conservadors, ja queden pocs recursos al calaix. Els petons lèsbics i les escenes de llit han perdut qualsevol capacitat d'impacte. Pots tacar-te de sang, fingir que et penges a l'escenari, fer declaracions estrambòtiques, col·locar-te un vestit de bistecs de vedella... però, quin és el límit? Què representa Lady Gaga? El triomf de la raresa? La virtut de ser un mateix, malgrat les opinions dels altres? O, més aviat, la mateixa necessitat d'autoexhibició de sempre, corregida i augmentada? Es pot dissimular el desig de complaure el món del business, que tant s'allunya de la conquesta de la individualitat?