No podia tenir ganes de plorar

Foto de Man Ray

Aquest matí recordava el meu periple personal pel món de les teràpies. Sessions individuals, grupals, farmacològiques, naturals, psicoanalítiques, gestàltiques, cognitivo-conductuals, etcètera. Sincerament, he perdut el compte de tots els fregats terapèutics en els quals em vaig embolicar en els anys universitaris. Es tracta d'un univers que pot resultar tan restaurador com iatrogènic. És a dir, pots sortir-ne millor o pitjor de com hi havies entrat. Generalment, n'he sortit pitjor, llevat honroses excepcions, que recordo amb gratitud i compensen altres calvaris. Sé que no tothom comparteix aquest punt de vista però considero indispensable que un psicòleg vagi al psicòleg, alguna vegada a la vida. Ja sigui perquè ho necessita pel seu benestar emocional o bé perquè ho requereix la formació que segueix. Personalment, he tocat les dues tecles. I he topat amb un bon nombre de mediocres, prepotents, indolents i sàdics, que no vaig saber reconèixer, per pura ingenuïtat, pròpia de l'edat. Us estalviaré els penosos resultats de tan dubtoses pràctiques, malgrat que amb el temps sóc capaç de recordar-ho amb recomanable sentit de l'humor. Val a dir que he conegut vivències de companys i companyes, que resulten majoritàriament gratificants. Però també esborronadores. És possible que un professional torturi moralment els seus pacients, per pur plaer? Si, òbviament. És viable que ofereixi un tractament addictiu, només per fer caixa, al marge de l'evolució del trastorn? Si, és clar. És pensable que es confongui a propòsit un malalt i se n'abusi sexualment? També. O sigui, aquell que hauria d'afavorir la curació i vetllar pel benestar dels altres, a vegades provoca noves i greus seqüeles. Les inquietants relacions entre el bé i el mal, també es donen en el món de la salut mental, com no podria ser d'altra manera. De tot aquest via crucis, que pot semblar inútilment dolorós, n'he extret alguns dels aprenentatges més valuosos de la carrera. El sofriment és una escola implacable. Primer, evitar la idealització. Segon, reconèixer un seguit d'actituds que no tindré mai davant de les persones que em vinguin a veure. Tercer, admetre que un psicòleg és un ésser humà vulnerable, malgrat que s'esforci per ser el màxim de professional possible. Quart, la teoria no hauria de fer perdre mai el sentit comú. Cinquè, és indispensable cuidar-se un mateix per a poder treballar en condicions. Arribats a aquest punt, cal confiar també en la intuïció, a l'hora de cercar els camins de la curació, al marge d'un currículum brillant o l'escriptura de més o menys llibres. Finalment, el neuròtic recorregut matinal, m'ha conduït a una col·lega psicoanalista de Salamanca, amb la qual conversava en un congrés, no fa gaire. M'explicava que feia teràpia de supervisió perquè en algun moment de les sessions amb els seus pacients, sempre sentia que tenia ganes de plorar. I això no s'ho podia permetre. Em va semblar que era una exigència excessivament elevada -malgrat que no vaig gosar dir-ho-, per algú que escolta habitualment experiències doloroses i ha de ser empàtic i sensible, si vol contribuir a la millora de la salut mental de l'altre. Tot sovint, com deia, crec que perdem el senit comú més elemental. O potser és cosa meva, que encara no acabo de veure-hi clar!