La memòria del desert

Si creues el desert tens alguna possibilitat de sortir-ne amb vida però també pots deixar-hi la pell. Aquesta aventura suposa una repte desafiant, una lluita constant per garantir la supervivència. Es posen a prova totes les capacitats humanes, tant somàtiques com psicològiques. Només els realment escollits superaran l'àrdua prova. Els mandrosos, desesperançats, poc forjats en la perseverança, defalliran. En el seu discurs d'investidura, Artur Mas va deixar entreveure novament el polític que ha superat amb enteresa la seva peculiar travessia pel desert, durant set anys a l'oposició. Assegura que està alliberat de rancor, que afronta el càrrec amb humilitat, només per un període limitat de temps, com a servidor del país i no pas com el seu salvador. La saviesa acumulada durant la llarga espera, ha estat accentuada amb encert durant la campanya electoral, un bagatge que sembla que Mas vulgui aprofitar també per al seu mandat, si més no, des del punt de vista dialèctic. La narració emotiva del feixuc periple fora del Govern ha despertat en l'imaginari col·lectiu el mite ancestral del desert, com a lloc de revelació divinia. En el seu Diccionario de Símbolos, Juan Eduardo Cirlot recorda que la sequetat ardent és el clima per excel·lència de l'espiritualitat pura i ascètica, de la consumpció del cos per a la salvació de l'ànima, la qual contraposa a l'humitat, símbol per antonomàsia de la corrupció moral -aquest excés aqüífer també l'han conegut, a can Convergència i Unió-. Cirlot al·ludeix igualment a la tradició hebrea i la coneguda fugida d'Egipte. Davant d'imatges tan poderoses, el discurs polític ha quallat de forma magnífica, tenint en compte que concorda amb la trajectòria de superació que ha narrat a bastament el líder nacionalista. El que fou conseller en cap, nineta dels ulls de Pujol, ha resistit l'embat de la precarietat, el vergonyós aflorament del suposat finançament irregular del partit i les successives formacions tripartides, que finalment han fet una fallida estrepitosa. Els asseguro que hi havia moments que era per plegar, ha reconegut el mateix Mas. No es presenta com un ésser prepotent, un milhomes sense fissures. Reconeix la seva debilitat, fins i tot plora en públic, quan evoca els seus trenta anys de matrimoni -una altra llarga aventura-. En l'era líquida, en l'època de la temporalitat i la manca de lligams duradors, una persona que es compromet a llarg termini, a les verdes i a les madures, té tots els números per guanyar-se la confiança ciutadana. Qui pot conduir la sortida de la crisi econòmica, si no és algú amb aquesta mena de principis? Ara bé, també cal que ens previnguem de la confiança excessiva perquè per als guanyadors s'han acabat les vaques magres. Ara estan exposats a les mateixes temptacions de sempre i tot sembla indicar que acumularan més poder,un cop superades les eleccions municipals. Per altra banda, no fa la impressió que la justícia estigui gaire enfeinada a l'hora de fiscalitzar futures corrupteles. Durarà gaire la memòria del desert?