Expulsats de la roda consumista

D'ençà que tinc ús de raó, escolto un discurs més aviat pessimista, entre els comerciants de la Costa Brava i rodalies. Formava gairebé part de la tradició estiuenca i festiva, en general, lamentar-se que l'any present era molt pitjor que l'anterior i que l'altre. L'època daurada s'havia evaporat i mai més no tornaria. Sempre havia escoltat aquesta canterella amb un mig somriure als llavis, convençuda com estava que es tractava, en realitat, d'una queixa poc fonamentada -hi havia una gentada entrant i sortint de tot arreu, per què es lamentaven tant?-. D'uns anys cap aquí, però, la història és tota una altra. Passeges pels carrers i perceps moltes botigues buides. Als restaurants, bars i hotels ja no hi ha la mateixa activitat i el tipus turisme ha canviat radicalment. Algunes dependentes t'expliquen que no han venut res a cap client en tota una tarda o que amb prou feines han notat que siguin festes de Nadal, quan han comptat el calaix, al final de la jornada. Ara va de debò.

Malgrat el canvi evident en el patró de consum, les estadístiques desmenteixen els números vermells. Benvingudes siguin, si auguren un futur millor. Paral·lelament a l'ebullició comercial, sempre hi ha hagut la necessària veu que s'ha alçat, contrària al consumisme irreflexiu d'aquestes dates, unes notes crítiques que no han frenat mai l'impuls per les compres -al capdavall, són el substrat de la nostra economia-. Avui, no veig que tingui gaire sentit aquest discurs anticonsumista. No ha estat pas per consciència que hem baixat de la roda, sinó perquè n'hem estat expulsats cruelment. Tan acostumats a les comoditats i els capricis, ara hem d'adaptar-nos cuita-corrents a l'austeritat. No negaré que hi ha una part positiva en aquest procés, hem après a moderar-nos i a valorar el que tenim, però tampoc podem oblidar que hi ha nombrosos casos en els quals perillen les necessitats més bàsiques. No poder gaudir d'una taula ben parada o prescindir de regalar joguines a la mainada, són realitats per a les quals mai ningú no ens havia preparat. Passar fred perquè falten els diners per pagar el consum elèctric o tancar la paradeta perquè no surten els números. Demanar menjar a Caritas o ignorar si treballaràs d'aquí unes setmanes. Ni tan sols se'ns hauria passat pel cap. I ara, vés per on, tinc una enyorança punxant dels carrers més ben il·luminats, les bosses penjades de cada braç i les queixes poc fonamentades. Ben peixats com hem estat, haurem de viure d'una forma desconeguda. No queda cap altre remei, segur que n'extreurem valuosos aprenentatges... però no serà gens fàcil.