Assassins entre nosaltres

Els crims de Joan Vila, zelador del geriàtric La Caritat d'Olot, han commocionat la nostra societat

En ocasions, els assassins en sèrie són com un mirall de la part fosca de la societat que els acull. Els titllem de monstres i els ubiquem fora de nosaltres. Ens estimem més pensar que no hi tenim absolutament res a veure. Els oferim el paper de cap de turc, perquè així ens eximeixen de qualsevol responsabilitat, vinculada a les atrocitats que han comès. Les seves patologies són el reflex tenebrós de les realitats incòmodes, les més salvatges, de les quals preferim apartar la mirada. Volem creure que som millors, que estem alliberats de màcules horribles. Anestesiem qualsevol capacitat d'autocrítica i així anem fent, com bonament podem. Aquesta hipòtesi, agosarada però oportuna, és la que sosté Gellert Tamas, autor del llibre L'Assassí del làser. És un altre representant de la novel·la negra nòrdica, potser recurrent perquè en aquelles latituds hi abunden els tòpics idíl·lics i ha arribat el moment de trencar-los, un darrere l'altre, mentre s'aprofita la bona ratxa editorial. De passada, això els permet tirar endavant, amb una certa higiene mental. Com Stieg Larsson, Tamas està especialment interessat en la violència associada als moviments utltradretans; per aquest motiu, va investigar a fons la vida del xenòfob John Ausonius, que va terroritzar la societat sueca, amb un fusell làser, entre els anys 1991 i 1992. Els motius de la violència eren clarament racistes, una xacra de la qual aquí no estem pas exempts, tenint en compte que el partit Plataforma per Catalunya ha estat a punt d'entrar al Parlament. Tornem a Suècia, però. L'autor sosté que la manca d'adaptació a una societat excloent -Ausonius era un ciutadà d'origen immigrat- va alimentar un mostre que anhelava senir-se vinculat, encara que fos d'una manera malaltissa, a una comunitat que mai no el va acceptar. Vet aquí que això ens conduieix a Joan Vila, l'assassí d'ancians de La Caritat d'Olot, que també es va posicionar en el paper de divinitat, a l'hora de treure la vida als més vulnerables. Si partim de l'atrevida tesi de l'escriptor suec, podem preguntar-nos si el zelador és un degenerat aïllat o hi ha quelcom en l'entorn que hauria d'analitzar-se amb profunditat. Quina mena de tracte reben les persones grans, a les residències? Són millorables les circumstàncies que s'hi dónen, per tal de garantir una vida digna? Es supervisa adequadament la competència del personal que hi treballa? Aquests i altres interrogants zumzegen pel meu pensament, com insuportables borinots. Considero que la nostra societat també és especialista en ocultar la porqueria sota l'estora, faríem bé de reflexionar seriosament al voltant d'aquestes qüestions. Joan Vila no és pas un bolet tòxic, sorgit del no-res. Em permeto dubtar que hagués sobreviscut sense les condicions adequades de llum, humitat i temperatura. No podem negar que tenim la barbàrie a la cantonada, malgrat que la voldríem ben lluny. Podrem ignorar-la eternament?