Millet, Calzada, Carulla

Mariona Carulla, actual presidenta del Palau de la Música, és investigada per un presumpte frau a la Hisenda Pública

Primer va ser Fèlix Millet, enxampat gairebé in fraganti en una de les seves incomptables potineries econòmiques al Palau. El procés judicial no es pot qualificar precisament de diligent. Però va fent, xino-xano. Sense presses, que el temps no apreta. Al capdavall, tampoc no n'hi ha per tant.

Arcadi Calzada havia sonat com a possible successor del prohom més nostrat i de mans més llargues. Ell, vicepresident segon de la junta del Patronat Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, no donava crèdit a la notícia referent a les martingales milletianes i montullesques, durant tants anys perpetrades en el temple cultural, a les seves esquenes. Poc es devia pensar, pobre Arcadi, que ben aviat li tocaria a ell està en l'ull de l'huracà. Encara havien de sorgir aquelles investigacions sobre presumpta -sempre presumpta- corrupció en la seva gestió a Caixa de Girona, entre els anys 2005 i 2009, que li van costar la cadira a la monàrquica Fundació Príncep de Girona. Afortunadament, la fiscalia va tancar el cas i només va fer unes simples recomanacions a la Fundació de l'entitat bancària. En aquest assumpte, tampoc s'explicava, l'il·lustre senyor, com havien pogut despertar suspicàcies quatre transaccions de no res, amb la família Niebla. (Tranquil, home, la sang no ha arribat al riu. Carpeta i avall. Ja ho vas dir, que amb el temps es demostraria que no hi havia res).

Investiga que investigaràs, arribem a la vertadera successora de Millet: Mariona Carulla. Aquella figura que, recordem-ho, es presentava límpida com les aigües cristal·lines d'un estany, disposada a rellevar dignament les turbulències anteriors. Carulla és qüestionada ara per presumpte frau a la Hisenda Pública, en una invesgitació derivada del sumari Pretòria. Qui ho hauria dit! Que ningú s'esveri, però, encara no hi ha res definitiu. A veure si aprenem de l'experiència. Ens agrada massa esvalotar el galliner i al final tot queda en un lamentable malentès. Seria més intel·ligent oblidar-se del soroll i dedicar-se plenament a la música. Segur que ens faria més profit.