Centelles i la memòria fotogràfica

L'exposició "Agustí Centelles. Les vides d'un fotògraf (1909-1985)" serà a la Fontana d'Or de Girona, fins el 30 de gener del 2011

He triat una de les fotografies més cèlebres d'Agustí Centelles, també un dels moments més àmpliament difosos del drama de la Guerra Civil Espanyola, que correspon al bombardeig de Lleida, l'any 1937. La dona que plora és la mare del periodista Josep Pernau. Estès a terra, el seu pare, mort. Un text sorprenent del seu fill acompanya la tràgica escena, en l'exposició que ha tornat a fer visible el llegat del famós fotoperiodista a Catalunya. És un dels molts testimonis gràfics que es poden veure en la colpidora mostra que rememora, indirectament, el llarg conflicte amb l'arxiu i la venda posterior al Ministerio de Cultura. Es tracta, doncs, d'un recorregut indispensable, que connecta de manera insòlita el passat amb el present. Tampoc té pèrdua la recuperació del dietari de l'artista, durant la seva estada als camps de refugiats francesos, exposat en forma de videomuntatge. Una meravella que us recomano vivament, al mateix temps que la seva etapa posterior, condemnada a l'ostracisme industrial i publicitari. En sortir de la Fontana d'Or, ahir al vespre, vaig prendre més consciència que mai de la problemàtica de recuperar la memòria traumàtica fotogràfica d'aquest país i la deixadesa de les nostres insititucions, durant tot el període democràtic. La complexitat dels fets i la voluntat gairebé malaltissa de reduir-los a un joc de bons i dolents, ha estat una constant al llarg de les dècades. No entrarem a valorar en profunditat les diferents parts en conflicte, no me'n veuria amb cor. Sé que hi ha opinions per a tots els gustos, personalment, considero que la Generalitat hauria d'haver fet l'impossible per custodiar el llegat Centelles. Curiosament, ironies de la vida, el Conseller de Cultura pertany a un partit històric, anomenat Esquerra Republicana de Catalunya. No es poden adduir raons econòmiques, en un afer de tanta significació com aquest, encara més després d'haver conegut el malbaratament de recursos, escolats viciosament pel Palau de la Música. Quant als fills, Sergi i Octavi, penso que van buscar, legítimament, les condicions que més afavorissin la difusió de l'obra del seu pare. Al capdavall, hi tenien tot el dret del món, perquè té un indiscutible interès general. Després podríem buscar-hi diversos matisos. Per exemple, la manca de sensibilitat dels diferents governs autonòmics i centrals, en relació a la memòria històrica, en general. Ara s'ha reviscolat, al meu entendre, més per interessos polítics que per autèntica voluntat de reparació. O la dispersió de tantíssim material fotoperiodístic, poc cuidat i menystingut. Aneu a saber la dolorosa quantitat d'imatges valuoses, que mai no veuran la llum. De tota manera, malgrat la innegable tristesa que produeix l'assumpte Centelles, no es pot negar que ha aconseguit despertar novament la consciència col·lectiva sobre la necessitat de tenir present el terrible sofriment humà de la Guerra Civil. Que ja no plorin les mares/I que la gent no es mati/Que tothom construeixi/I et puguis fiar dels altres, escrivia Brecht. Ens ho mostren Centelles i tants altres fotògrafs compromesos. És moment recordar, perquè no torni a passar.