Elogi d'Ebenezer Scrooge

L'actor escocès Alastair Sim, va donar vida al popular avar de Dickens, en un clàssic del 1951

Quants més anys passen, més admiro l'atreviment del protagonista de Conte de Nadal, Ebenezer Scrooge. Sobretot: no voldria que em malinterpretéssiu. No em refereixo a l'individu bondadós del final de la història, el personatge que ha sofert la inversemblant metamorfosi nadalenca. Aquell que reparteix almoines i comparteix els seus béns abundants amb els més necessitats. Només simpatitzo amb el misantrop del principi, el vell desagradable que compta monedes i menysté profundament els altres. L'avar recalcitrant que renega contínuament i defuig qualsevol sentiment de generositat i compassió. Cau la neu, la gent es fa petons pel carrer i reparteix els millors desitjos, a tort i a dret. Però ell com si sentís ploure. Amargat i distant com sempre. Impertorbable davant del sofriment aliè. La terrible experiència que sofreix el meu heroi, a través d'aquella mena de psicoanàlisi exprés -perpetrada pels esperits del passat, present i futur-, el converteix en un ésser avorrit i previsible. Una nit de divan i esdevé un generós més, com qualsevol altre. L'Ebenezer pervers m'ha fascinat d'ençà que el vaig conèixer, com la majoria de dolents dels contes, sense els quals la narració no tindria cap mena de sentit. No és casual que hagin provat de donar-li vida desenes d'actors -uns amb bastanta més fortuna que d'altres-, en incomptables adaptacions. A banda de les seves notables qualitats com a malvat, el considero un dels primers dissidents d'aquestes festes. Un autèntic subversiu, al·lèrgic a qualsevol forma de sucre nadalenc, la qual cosa li confereix un atractiu addicional. Avui en dia, ja no queden Ebenezers com Déu mana. Qui gosaria treure públicament tant de verí? Encara més, qui s'atreviria a fer-ho en dates tan assenyalades? Segur que li posarien una camisa de força, el tancarien en un psiquiàtric i llançarien la clau al mar. Sortiria a les portades dels diaris i organitzarien taules de debat d'última hora, per arrancar-li la pell a tires. Com que els clàssics són universals i atemporals, en aquesta crisi econòmica, hi podem reconèixer la mateixa decadència dickensiana, però amb la diferència que els miserables ja no són tan miserables. Ara es preocupen de crear fundacions blanquejadores, col·laborar amb menjadors socials, organitzar gales benèfiques o esquitxar calerons a diverses ONG. Prèvia foto i roda de premsa. On s'ha vist tanta degradació del mal? Qui l'hauria pogut preveure? El que us deia, l'avarícia ja no és el que era, amics i amigues. La precarietat és total.