Llibertat sexual o esclavitud uterina?

Durant aquests dies, és prou fàcil assabentar-se de tota mena d'embolics de llençols, entre sopars d'empresa, festes nadalenques i demés celebracions paral·leles. Potser la crisi econòmica ha despertat un interès renovat per l'activitat sexual, malgrat que alguns experts assegurin que succeeix més aviat a la inversa. Ben pensat, és gratuïta i accessible, si és dóna en el context adequat. Bàsicament, conec experiències de dones que ronden la trentena o la quarantena. No es pot pas dir que nosaltres haguem patit la nefasta repressió sexual de la qual hem sentit a parlar tant a generacions anteriors. El sexe ja no constitueix un tema tabú per a nosaltres, la qual cosa no significa, necessàriament, que haguem rebut una educació completa, en aquest sentit. Personalment, pateixo un cert embafament, quan algunes amistats em relaten segons quins detalls, que es podrien quedar perfectament en la intimitat de cadascú. Això per no esmentar les histriòniques reunions de tupper-sex, de les quals fa temps que he desertat. Entre no voler-ne parlar i entrar en explicacions minucioses, hi podria haver un terme mig. En fi, cadascú que expliqui el que li plagui, no m'entretindré en això. Sóc conscient que hi ha opinions per a tots els gustos i vivències de moltes menes -no m'agrada gens pontificar- però sóc del parer que, si en temps pretèrits el conflicte se situava en la inhibició del plaer, en l'actualitat es troba en la desconnexió de l'afectivitat. Sincerament, crec que és una ingenuïtat defensar que el sexe és una activitat lúdica com qualsevol altra, que no implicarà més conseqüències que una estona de satisfacció mútua. Un intercanvi de fluïds, com si fos un bescanvi comercial. Jo et dóno i tu em dónes. Punt. Per més que ens esforcem a demostrar el contrari, rarament les coses es quedaran en un simple aquí te pillo, aquí te mato. Sempre hi haurà un després. Cada generació ha de lluitar amb els seus propis fantasmes, suposo. Tampoc voldria generalitzar perquè la història no és lineal i cada persona és un món, repeteixo. De tota manera, sí que intueixo una mena de substrat comú, entre les persones d'una mateixa quinta.

El títol del missatge l'he escollit perquè no tinc tan clar que el pretès assoliment de la llibertat sexual sigui tal i com ens l'han volgut vendre. He conegut moltes dones que confessen obertament que no poden viure sense una parella al seu costat. Especifico més. Tenen serioses dificultats per subsistir sense mantenir relacions sexuals de manera regular. Això implica no tenir massa miraments a l'hora d'escollir partenaire, és clar. Saber triar requereix paciència i un temps d'espera, que en moltes ocasions esdevé insuportable. Per altra banda, hi ha un ordre de prioritats que no sempre coincideix amb les pròpies necessitats o de les persones que ens envolten. I aquí vénen els problemes de debò. Ara em perdonaran les feministes radicals i altres partidàries de la llibertat al preu que sigui. Si hi ha alguna cosa que em costa d'entendre, és que una mare posi per davant les aventures sexuals a les necessitats del seu fill, per exemple. Fins al punt d'abandonar la família i deixar-ho tot penjat. Fins al punt de posar-se un paio a casa que crida les criatures i els falta al respecte constantment. Em direu que hi ha molts pares que ho fan, això de prioritzar el llit, hi estic d'acord, però potser n'espero més d'una mare. Sóc masclista per pensar-ho? Segurament. També hi ha dones que aparquen les seves ambicions laborals, per entregar-se a la passió amorosa en cos i ànima. Amb el pas del temps i les ruptures, arriben les llàgrimes i els penediments. És ben clar que totes cometem errors de l'alçada d'un campanar. Jo la primera. No ens estirarem dels cabells per això. Tampoc es tracta de criminanitzar ningú, ni molt menys de tornar enrere i renunciar a les indubtables conquestes assolides. Això no obstant, és ajustat que parlem sempre de llibertat quan tan sovint experimentem una nova forma d'esclavitud?