La insostenible lleugeresa dels blogs

De manera cíclica, he observat que nombrosos companys internautes es qüestionen si escriure un blog té cap mena de sentit, si seran capaços de superar certes crisis creatives, si és millor escriure amb tal o qual freqüència, sobre aquest tema o aquell altre, etcètera. És a dir, hi ha una tendència -per altra banda, necessària- a reflexionar sobre la motivació periòdica, que ens empeny a posar-nos davant de la pantalla i teclejar sobre això o allò, en funció de les dèries personals de cadascú. L'inici de l'època estival és un moment especialment procliu a aquesta mena de revisions. En el món de la parella, l'esmentat exercici s'anomena metarelació, potser podríem referir-nos-hi de la mateixa manera, en el cas que ens ocupa. Bé, tant se val.

Quant a mi, puc dir que cada dia em prenc menys seriosament aquesta tasca. Vull dir que no dóno massa importància a les meves aportacions, gens granítiques i perfectament prescindibles. Malgrat els compromisos i el rigor, val la pena no prendre's una mateixa massa seriosament, en res, en aquesta vida. Rellegint l'arxiu del blog, hi trobo reflexions que avui giraria de cap per avall i que segurament estan expressades amb bastant menys encert que en qualsevol altre racó de la xarxa. Si d'alguna cosa em serveix, no obstant, és de taller d'escriptura. Hi ha persones que fan uns quants sudokus diaris, puntes al coixí, mots encreuats o macramé. Jo escric un blog, com a simple exercici de gimnàstica mental, que m'aporta una bona dosi de salut. Si més no, així ho sento. Gairebé cada dia, tinc el repte de connectar amb algun tema d'actualitat i metabolitzar-lo per tal que quedi en format de post. Procuro elaborar un missatge lleuger, digerible, fluid, clar i que tingui cert contingut. Reviso les faltes d'ortografia i busco fórmules novedoses, per no avorrir excessivament el lector. Evito de totes totes la prosa feixuga i densa, susceptible de desconnectar el navegant del text. Vet aquí que ensopego amb un dels, al meu entendre, principals handicaps dels blogs, que em genera certa animadversió. La impaciència que fomenten, la irreflenable voluntat d'immediatesa i una tendència indiscutible cap a la banalitat i la fragmentació del coneixement. Una mena de fast food de l'actualitat. O la literatura.