Retrat d'en Quimet
Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant, va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora:
Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de fer dintre de la seva situació en la vida i fer el que s'ha de fer i res més demostra un talent natural digne de tots els respectes. Considero més intel·ligent la Colometa que Madame Bovary o que Anna Karènina i a ningú no se li ha acudit mai de dir que fossin beneites. Potser perquè eren riques, anaven vestides de seda i tenien servei. I encara que jo, quan era jove, sospirés per ser Madame Bovary o Anna Karènina, més la segona que la primera, en necessitar un personatge central per a una novel·la vaig triar la Colometa que només té de semblant a mi el fet de sentir-se perduda al mig del món. Pàgs. 10 i 11.
En la situació familiar en què es trobava la Natàlia, és comprensible que es deixés arrossegar, tan joveneta i desemparada com es sentia, per l'arrauxat d'en Quimet, que podria entrar perfectament en el top 10 de personatges odiosos de la literatura catalana. Tot i el seu tarannà extravertit, ben aviat li descobrim el vertader rostre de manipulador maligne. En Quimet és un torturador sense cap escrúpol i el terror que inspira a la Natàlia es deixa veure més endavant, quan se sent horroritzada davant la possibilitat que no s'hagi mort a la guerra i pugui tornar per passar comptes, un cop ella ja és casada amb l'adroguer.
Penso que a en Quimet també podem relacionar-lo amb altres homes, éssers humans fustigadors, que hem descobert a les pàgines de novel·les memorables. En Matias de Solitud, que fa la vida impossible a la Mila. O en Tomàs Muntanyola, a Laura a la ciutat dels Sants. Els execrables Basílio i Amaro, a les novel·les El cosí Basílio i El crim del mossèn Amaro, del gran Eça de Queiroz, entre tants altres exemples.
Si tenim en compte que la literatura no està en absolut al marge dels pilars culturals que sostenen el patriarcat, hem de reconèixer que aquestes obres revelen un coratge insòlit per part dels autors. En èpoques en què no es parlava ni remotament de violència masclista, i encara menys de maltractament psicològic, aquests personatges mostraven un model de comportament del qual calia fugir cames ajudeu-me perquè es veia ben clar quin era l'efecte que produïen en les dones del seu entorn. Soc conscient que no es poden reduir aquestes obres mestres a qüestions psicològiques, però són elements que tampoc podem obviar, sobretot perquè es tracta de retrats minuciosos, que ofereixen una informació rica i valuosa, per bé que expressada de forma poètica.
En Quimet és repulsiu. La mena d'home amb qui no pagaria la pena passar ni cinc minuts. És clar que si la Natàlia no hagués trencat amb el bonàs d'en Pere, ens hauríem quedat sense La plaça del Diamant. El mal és un generador d'històries. El comportament dominant se'ns mostra nítidament quan s'inventa que l'amo de la pastisseria on treballa la Natàlia li mira el cul i per això li exigeix que deixi la feina. O quan l'obliga a disculpar-se per haver parlat amb en Pere, encara que sàpiga perfectament que això no ha succeït mai. I també quan sospira cada dos per tres per una promesa imaginària, a qui suposadament ha deixat per la Colometa, tot dient: "Pobra Maria!".
Aquest maltractador de manual també turmenta la seva pròpia mare. Ho sabem per una dia que ella tenia "una veïna recollida perquè s'havia barallat amb el marit", a través de l'agressiva insistència que al menjar que li havia preparat li faltava sal. I al pis on viuen, a la Natàlia, n'hi fa de tots colors: la pressiona per practicar sexe durant dies; l'espanta i li pica el cap; toca el dos en el moment de pencar de valent per fer reformes; li emplena la casa de coloms pudents; es queixa que la cama li fa mal, com si tingués foc al moll de l'os, quan ja eren pares i se suposava que s'havia de mantenir en un segon pla. Però ell sempre amenaçant, sempre el centre d'atenció. Desenes de detalls ens ho exposen diàfanament.
Tant és així que goso dir que la Natàlia-Colometa ha de sobreviure dues guerres: la primera, la que li declara en Quimet al pis on viu reclosa i la segona, la Guerra Civil, que l'empeny cap a les portes del suïcidi i l'infanticidi, en una escena que posa els pèls de punta només de recordar-la. Però la Natàlia ho sobreviu sense perdre la dignitat. I no és cap beneita. És una heroïna anònima del segle XX i de tots els temps, que, un cop coneguda, viu dins nostre per sempre.
Referència
- Rodoreda, M. (2020). La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor Jove.
Comentaris