Somnis robats

Aquest matí pensava en els somnis frustrats i en les revolucions. Com en poden arrelar, de lluny. Pensava en els projectes mutilats i les expressions oníriques que els acompanyen. En tanta opressió silenciada i l'esclat d'una revolta, gestada llargament. Aquestes divagacions inconnexes m'han conduït a les teories revolucionàries del pensador de Martinica Frantz Fanon i les seqüeles psicopatològiques dels pobles subjugats. L'anorreació de la identitat, l'assimilació d'una cultura estranya, el buit espiritual, l'alcoholisme. Un camp de recerca tan oblidat com apassionant. Després he enllaçat mentalment amb la peculiar biografia Recuerdos, sueños, pensamientos, del psiquiatre suís C.G. Jung, autor que va marcar de forma definitiva la meva formació i que ara recupero amb certa perspectiva crítica. És aquella mena de teòrics que convé passar pel sedàs del temps i la distància. A la part final, hi narrava la seva descoberta de l'Àfrica. Mentre penetrava per primera vegada en el desconegut i vast continent, sentia que no era pas una vivència nova. Els paisatges de Kenya i Uganda evocaven el principi de la creació i el connectaven amb la sensació d'haver-ne format part, en algun moment ignot, d'un passat llunyà. Com si hagués partit d'allà -segurament seduït per la seva pròpia concepció de l'inconscient col·lectiu-, es recreava en una mena de retorn als orígens. Era blanc però sentia que també era negre. Advertia, al mateix temps, del perill d'una identificació excessiva, que el desarrelés del seu bagatge personal. Going black under the skin: l'africanització superficial. Jung estava especialment interessat en explorar els somnis dels indígenes. En els pobles colonitzats per l'imperi britànic, hi va descobrir alguns somnis robats, la certificació que la imposició del coneixement racional del món havia desplaçat cruelment la intuïció ancestral:

"Em vaig interessar naturalment pels somnis dels negres, però al principi no vaig aconseguir que ningú m'expliqués res. Els vaig oferir petites recompenses, per exemple, cigarretes, llumins, imperdibles, coses amb les quals ells tenien molt de caprici. Res produïa efecte. Mai em vaig poder explicar bé el temor que tenien a explicar-me els seu somnis. Vaig sospitar que la raó eren la por i la desconfiança: és sabut que tenen por a ser fotografiats; tenen por que d'aquesta manera se'ls robi l'ànima i potser també temien que els passés alguna cosa dolenta si divulgaven els seus somnis. [...] En una ocasió vam parlar amb el laibon, el doctor del vell cacic. Va aparèixer amb un ric abric de pell de mico que pretenia ser una sumptuosa peça de valor. Quan li vaig fer preguntes sobre els somnis, em va explicar amb llàgrimes als ulls: 'Abans els laibon tenien somnis i sabien si hi havia guerra, malalties, o si plouria on s'havia de dur el bestiar'. El seu avi encara havia tingut aquests somnis. Però des de que els blancs estaven a l'Àfrica, ningú ha tornat a tenir somnis. Ja no es necessiten els somnis, ja que ara tot ho sabien els anglesos.La seva resposta mostrava que el sanador havia perdut la seva ‘raison d’être’. Ja no era necessari sentir la veu de Déu que aconsellava la tribu, ja que 'els anglesos sabien millor aquestes coses'. Anteriorment el sanador tractava amb els déus o amb el poder del destí i aconsellava el seu poble. [...] Actualment l'autoritat del sanador havia estat substituïda per la del District Commissioner. Tot el valor de la vida actualment resideix en aquest món..." (pàgs. 271-272)