La mort, altra vegada

Santi Santamaria va patir un fulminant atac de cor, en una estada a Singapur. La seva pèrdua ha ocupat bona part dels informatius d’aquest país. A banda del buit insondable que deixa entre la gent propera i també en l'àmbit de la gastronomia, la desaparició del carismàtic xef ens ha recordat novament la mort. Aquella ineludible companya, que tant inoportunament ha vingut a buscar algú, quan menys l’esperàvem... Ens ha sorprès, fins i tot quan sabíem del cert que havia d'arribar, més aviat que tard. A vegades, ens ha gelat l’ànima, ens ha colpit tan ferotgement que una part de nosaltres també s'ha esvaït, per no tornar mai més. Altres cops, encara que només hagi estat una breu estona, ens ha embolcallat amb una brisa esperançadora. Una alegria pausada, serena i fugaç, ens ha tocat ben endins. En ocasions, hem volgut fer la viu-viu. Hem dissimulat, com si no l’haguéssim vista i, un bon dia, de sobte, com deia Sándor Márai, al cap d’uns quants anys, hem girat una cantonada i ens hem adonat de tot. Ens ha caigut la certesa absoluta al damunt, com una llosa implacable. Llavors ens ha fet l’efecte que tot el que ocupava la nostra existència era un absurd rebombori per a distreure’ns de la seva presència. Envellir, morir, era l’únic argument de l’obra, com en els celebrats versos de Gil de Biedma. Si. La mort i el seu misteri ens conviden, una vegada i una altra, a aturar-nos una estona per recordar que no serem en aquest món per sempre. Potser hi ha quelcom que el transcendeix però ens manca l'anhelada garantia. Només uns tímids fenòmens suggereixen continuïtat. Somnis corprenedors, suposats retorns del més enllà, experiències fora del cos, mites egipcis o la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Diverses religions i la parapsicologia ofereixen respostes a la desesperació. També la física ha provat de trucar aquesta porta. Eduard Punset diu que no està segur de si morirà, desconeix on aniran a parar tots els àtoms que el conformen. Ignorem si l'organisme biològic se separarà de l’ànima. Santamaria també s'ho qüestionava. On anirem, si és que anem a algun lloc i durant quant de temps. Quan arribarà, exactament, la nostra hora i si algú l’ha decidit. Potser ens retrobarem amb els éssers estimats. Tal vegada hi mantindrem una llarga conversa i oblidarem els comptes pendents. Qui sap, potser tot és una vaporosa fantasia, que té algun gegant en un món paral·lel. Existeix la possiblitat que esdevinguem quelcom més, en un futur. Una vaca, un peix, una planta. Un sospir. O un bon cuiner. Chi lo sa.