La vida de Noelia

Aina Calpe és Noelia, a La línea recta, òpera prima de José María de Orbe

Tot fent zàping, ahir vaig ensopegar al Canal 33 amb La línea recta, la primera pel·lícula de José María de Orbe. Està produïda per Jaime Rosales, la qual cosa ja dóna una idea aproximada d'allò que veurem en els propers minuts. Un treball que pot commoure tant com irritar. L'acció no té un punt de partida narratiu convencional però s'hi entreveu una història ben travada. Aquest em va semblar el mèrit principal del film. Personalment, no tinc un interès especial en aquesta mena de cinema, sóc incapaç de citar cap referència sobre les fonts de les quals ha begut el director. Tampoc m'importa. La vida de Noelia em va captivar de seguida per la seva extraordinària similitud amb la realitat quotidiana i el cabdalós riu subterrani que la recorre. Aparentment, és una obra anodina, a cavall entre la ficció i el documental, que no aporta gran cosa. Un cop passades unes quantes seqüències, però, t'adones que és molt més que això. Malgrat que el director ha insistit en el fet que no es tracta d'un film psicologista a mi em va semblar que feia un retrat minuciós de la fragilitat interior d'una noia que sobreviu a base de feines escombraria, a la perifèria de Barcelona. Tant és així, que el trobo una proposta més que acceptable pel cine fòrum de qualsevol facultat de psicologia. Els gestos autòmats, les borratxeres, les paraules que no diu i el fet que defugi els vincles afectius, donen peu a especular sobre un ampli ventall de possibilitats referents al seu passat i el futur que li espera, atesos els rajos de llum que s'intueixen al final. La interpretació d'Aina Calpe em va tocar la fibra, aconseguia un retrat sensible, despullat i molt necessari de la crua realitat que viuen milers de joves a les grans urbs, que caminen al llindar d'un absime que la rutina impedeix percebre. Una de tantes ombres anònimes, absorbides per un engranantge impredictible. Noelia no era cap extraterrestre, malgrat que ho pogués semblar. Quan m'he llevat, he pensat que n'escriuria alguna cosa. La sorpresa l'he tingut quan he sabut com l'han vist altres espectadors. Abans d'elaborar aquest post, m'he pres la molèstia de llegir unes quantes opinions, suposadament acreditades, per la xarxa i m'ha indignat com en poden arribar a ser de pedants i cruels, alguns crítics. Quina feina més mesquina! Al marge de les sanes objeccions i discrepàncies, penso que alguns individus, asseguts davant de la pantalla, creuen que han assolit definitivament la categoria de divinitat. Es poden carregar una obra en un tres i no res. Tris, tras i ja l'han llançat a les escombaries. La tasca entregada i compromesa d'hores i més hores, esborrada d'un cop de teclat. Sincerament, m'agradaria veure'ls a ells, darrere d'una càmera. Si hagués de fer cas a segons qui, no hauria conegut la vida de Noelia ni de tantes heroïnes de ficció. Aquestes pel·lícules s'han de veure.