Lluny de casa

En els darrers anys, triomfen els espais televisius sobre ciutadans del nostre país que han fet fortuna lluny de casa. Espanyols, madrilenys, catalans... Normalment, es contacta amb persones que han reeixit en el seu projecte; els fracassats no desperten massa interès. No es tracta de desplaçar-se fins a Suècia, posem per cas, per a trobar-se amb un pobre emigrant que està deprimit i sobreviu amb penes i treballs. Suposo que en temps de crisi econòmica, aquesta mena de programes -als quals sóc molt aficionada- alimenten fantasies diverses sobre prosperitat en terres llunyanes. Res de nou, per altra banda. El que més em sorprèn d'alguns entrevistats és la manera com descriuen el seu vincle amb el país d'acollida. Alguns s'hi senten tan identificats que fins i tot sembla que hagin trobat el paradís particular. El seu autèntic origen. Quan se'ls pregunta per retornar a la mare pàtria, malgrat que puguin sentir certa nostàlgia, ni tan sols s'ho havien plantejat.

Pels qui no tenim plans immediats de viatge, la lectura és una manera meravellosa i econòmica de desplaçar-se ben lluny, fins a indrets insospitats. Aquest cap de setmana me n'he anat a Nova York de la mà d'Antonio Muñoz Molina. D'aquí a ben poc, viatjaré en el temps amb Kapuscinski fins a Angola. Atès que es vaticina el final de l'era low cost, qui sap si el viatge literari serà l'autèntica promesa. Per si de cas, vaig fent la maleta.