Precarietat, precarietat, precarietat... i esperança
La pel·lícula Cómo acabar con tu jefe és una entretinguda paròdia dels abusos laborals
Les històries que escolto darrerament tenen a veure amb tota classe d'humiliacions a la feina. Vivències esfereïdores, vinculades a la crisi econòmica, que posen de manifest la cara més fosca de l'ésser humà, quan se sent lliure per explotar sense reserves persones que es troben en situació de vulnerabilitat. Acomiadaments improcedents, vexacions psicològiques, sous infrahumans i un llarg etcètera de tortures quotidanes. L'estrès sostingut és un problema greu de salut que pot desembocar en severes patologies. Aquesta mena de violència constitueix una xacra que colpeja profundament la societat. Malgrat que sovint passi desapercebuda, no hauria de quedar impune.
El Consell de Ministres ha acordat recentment suspendre el límit d'encadenament de contractes temporals. Una nova garrotada. Amb paraules de l'economista Santiago Niño Becerra: Si fins avui hi havia precarietat, ara es tolerarà tot allò imaginable. La fórmula desreguladora dels mercats, acompanyada de repressió i retallada de drets socials dóna sucosos rendiments als peixos grossos. Per contra, els assalariats en pateixen les tràgiques conseqüències. Els rics cada cop ho són més i els pobres, a banda d'escurats, viuen assetjats. Pel camí que han escollit els Governs a bona part del món, la tendència serà la d'aprofundir encara més l'esquerda entre privilegiats i esclaus contemporanis. En aquest sentit, el dramàtic testimoni de Mohamed Bouazizi, inici simbòlic de les revoltes al nord d'Àfrica, resulta paradigmàtic. No és casual que es convertís en la guspira que va encendre el foc de la indignació. Des de Tunísia fins a Israel s'escolta la seva història. Un venedor ambulant de fruita, víctima d'abusos policials, tan ofegat econòmicament que ni tan sols es podia permetre el luxe de somiar. No és la seva una tragèdia global?
La tirania financera ha tingut una resposta clara en els moviments pacífics de protesta. Avui han estat les borses. Demà, qui sap. Per desgràcia dels ultraconservadors, hi ha una plaga planetària de rastaflautes, que no està disposada a desaparèixer a cops de porra. Es repeteixen les mateixes escenes arreu. Joves amb megàfons, performances de denúnica i enginyoses proclames. Tampoc no hi falta la brutalitat policial, la censura mediàtica o els desallotjaments forçats. Gallardón va prendre represàlies contra un agent que va decidir participar en una assemblea, en el seu temps lliure. Fins aquí arriba la inquietud. La tensió és a flor de pell. Responem amb somriure, dignitat i tendresa. En els blogs dels activistes, es recorda tot sovint el discurs final del Gran Dictador de Chaplin. Com que encara ens queda l'humor per a rescabalar-nos, acabo amb la recomanació de la comèdia estripada que il·lustra aquest post. La vaig anar a veure ahir. Dubto que hi hagués algú a la sala de cinema que no hagués viscut alguna situació similar a la que plantejava la gran pantalla. Les riallades eren generals. Malgrat la duresa del dia a dia, penso que hi una cosa molt profunda que ens uneix. Es diu esperança.
El Consell de Ministres ha acordat recentment suspendre el límit d'encadenament de contractes temporals. Una nova garrotada. Amb paraules de l'economista Santiago Niño Becerra: Si fins avui hi havia precarietat, ara es tolerarà tot allò imaginable. La fórmula desreguladora dels mercats, acompanyada de repressió i retallada de drets socials dóna sucosos rendiments als peixos grossos. Per contra, els assalariats en pateixen les tràgiques conseqüències. Els rics cada cop ho són més i els pobres, a banda d'escurats, viuen assetjats. Pel camí que han escollit els Governs a bona part del món, la tendència serà la d'aprofundir encara més l'esquerda entre privilegiats i esclaus contemporanis. En aquest sentit, el dramàtic testimoni de Mohamed Bouazizi, inici simbòlic de les revoltes al nord d'Àfrica, resulta paradigmàtic. No és casual que es convertís en la guspira que va encendre el foc de la indignació. Des de Tunísia fins a Israel s'escolta la seva història. Un venedor ambulant de fruita, víctima d'abusos policials, tan ofegat econòmicament que ni tan sols es podia permetre el luxe de somiar. No és la seva una tragèdia global?
La tirania financera ha tingut una resposta clara en els moviments pacífics de protesta. Avui han estat les borses. Demà, qui sap. Per desgràcia dels ultraconservadors, hi ha una plaga planetària de rastaflautes, que no està disposada a desaparèixer a cops de porra. Es repeteixen les mateixes escenes arreu. Joves amb megàfons, performances de denúnica i enginyoses proclames. Tampoc no hi falta la brutalitat policial, la censura mediàtica o els desallotjaments forçats. Gallardón va prendre represàlies contra un agent que va decidir participar en una assemblea, en el seu temps lliure. Fins aquí arriba la inquietud. La tensió és a flor de pell. Responem amb somriure, dignitat i tendresa. En els blogs dels activistes, es recorda tot sovint el discurs final del Gran Dictador de Chaplin. Com que encara ens queda l'humor per a rescabalar-nos, acabo amb la recomanació de la comèdia estripada que il·lustra aquest post. La vaig anar a veure ahir. Dubto que hi hagués algú a la sala de cinema que no hagués viscut alguna situació similar a la que plantejava la gran pantalla. Les riallades eren generals. Malgrat la duresa del dia a dia, penso que hi una cosa molt profunda que ens uneix. Es diu esperança.
Comentaris