Conte de tardor, amb vistes a la Ciutadella

No vaig poder resistir el contrast de bellesa i horror. Avui ho sé, després de tants anys. La primera vegada que vaig veure-la va ser en un recital a la Ciutadella. Llegia Baudelaire, prop de l’escultura de Llimona. Acabava d’arribar de París, posseïa la mena d’encant dels artistes que han begut de fonts franceses. No entenia un borrall dels poemes. El francès no ha estat mai el meu punt fort. Vaig aprendre’l més tard, amb penes i treballs. La connexió que vaig creure establir-hi era més profunda. De tot, menys escorça. L’auditori l’escoltava amatent, com jo mateix, perfectament seduït. Érem a l’aire lliure, deixàvem enrere l’estiu, ens embolcallava l’agradable atmosfera dels inicis. La captivadora declamació, la pell bruna i els ulls ametllats. No podia deixar de contemplar-la, embadalit i babau. Aquell embruix tardoral va impedir-me l’accés a l’evidència. Ho hauria d’haver entès. Una dona com aquella no s’hauria fixat mai en mi, si no hagués estat pel pare. El pare. Ella volia brillar. Jo, enamorar-me. Així de senzill i de vell. Tan planer que fa llàstima recordar-ho. No l’hi retrec. Passava per allà i necessitava creure en l’impossible.

Ma germana va trucar, havien passat unes quantes estacions apassionades, entre cançons de Jacques Brel i cigarretes a les fosques. La veu era greu: ens havíem de veure, volia explicar-me una cosa. Malastrugança. Feia temps que s’havia allunyat de la família, deia que només m’estimava a mi. Ens vàrem trobar en una terrassa de Gràcia. Aquella tarda obscura que em va destrossar. Vàrem seure davant d’un parell de cerveses. Llavors va deixar anar les paraules que van abocar-me al precipici. Havia estat pura coincidència, no els hauria d’haver vist mai. No tenia per costum passejar pels voltants de la Ciutadella però aquell dia havia decidit escampar la boira de la feina i perdre’s per rutes poc rutinàries. El pare i ella eren al costat d’un semàfor, a punt de creuar el carrer. Es feien un petó a la boca. No hi havia segones lectures.

La imatge es va reproduir dins del meu cap, milers, milions de vegades. Més que l’odi, em va perseguir la repugnància. El fàstic de pensar-los tan propers, l’un de l’altre. Una nit qualsevol, vaig arrossegar-me pel Born i vaig tornar borratxo al pis. A la farmaciola hi tenia abandonada una caixa de pastilles i me’n vaig empassar unes quantes. Moltes. Llavors va arribar ma germana, providencial. Tenia les claus, estava intranquil·la perquè no contestava les trucades. No recordo res, d’aquells instants d’angoixa. Més tard, un rentat d’estómac i un terrabastall. En un diari es va publicar que el fill del gran escriptor s’havia intentat suïcidar. Jo no pensava morir-me, només estava perdut. El pare va aparèixer més preocupat per la seva imatge que per mi. La mare feia temps que vivia en un altre planeta i no tenia cap intenció de tornar. Van continuar junts, d’amagat, les aparences són sagrades. La sentia tot sovint per la ràdio, va publicar una novel·la meravellosa. En aquelles pàgines vaig descobrir-hi ambdues veus,una exquisida unió de maduresa i sensibilitat extrema. Vaig haver de marxar ben lluny de Barcelona, per sortir del pou. Em torturava la bellesa. El constrast de l’harmonia i el desconsol.