Maneres incòmodes d'explicar l'11-S

George Bush començava la seva croada contra l'horror, al costat d'un bomber, en una coneguda imatge de la Zona Zero

En una cèlebre sentència, John Lennon afirmava que la vida és allò que et succeeix mentre estàs ocupat en altres coses. El mateix es podria dir de la notícia, la qual transcorre quan estàs bocabadat davant de la televisió. Darrerament, trobo interessant cercar visions alternatives a la versió oficial de l'Onze de Setembre. Us recomano que no poseu el peu en aquesta aventura paral·lela perquè després us serà difícil poder-ne sortir. Si els atacs terroristes van ser realment un inside job del Govern dels Estats Units, els esdeveniments posteriors agafen un sentit radicalment diferent. La parafernàlia de la guerra contra el terror no respondria a una necessitat de defensar-se de l'amenaça islamista fonamentalista sinó a una brutal voluntat de dominació i afany de lucre. Tal i com exposava en el darrer post, el corrent dissident no constitueix en absolut un batibull delirant d'especulacions inconnexes. La informació que posen damunt la taula els membres del moviment de recerca de la veritat apareix com una peça que encaixa a la perfecció dins del Projecte per al Nou Segle Americà. Els esmentats plantejaments són interessants, coherents, ben estructurats i rigorosos. Per què no es fan arribar al gran públic?

Malgrat que l'11-S no tingui precedents, la referència històrica més esmentada ha estat Pearl Harbor. Repassem algunes similituds. En primer lloc, un enfocament patriòtic de la derrota, que legitimaria qualsevol forma de venjança bèl·lica. El nacionalisme desfermat es perpetua en els successius aniversaris, que posen èmfasi en la matança del Pacífic i, en canvi, minimitzen la devastació de les bombes atòmiques al Japó. És evident que la massacre a l'Iraq o l'Afganistan, que ha causat centenars de milers de víctimes innocents, no ha tingut el mateix ressò mediàtic que l'Onze de Setembre. En segon lloc, la sospita que la victòria nipona no s'hagués vist facilitada per Franklin Delano Roosevelt, que no comptava amb el suport dels ciutadans -el 88% hi estava en contra- per a participar en la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, si no hagués estat pel xoc col·lectiu viscut a Nova York, el trio de les Açores ho hauria tingut magre per a executar els seus plans destructius, sense despertar un rebuig popular massiu. És ben clar que el poder disposa d'una colossal maquinària per explicar històries determinades, segons la seva conveniència. Passada una dècada del dia que canviaria el món, ara ens hem de creure que les tortures i els assassinats han contribuït a la seguretat planetària. Ignoro com es poden deixar anar tantes mentides, sense perdre la compostura. Té el seu mèrit. A diferència del S. XX, la xarxa proposa avui narracions alternatives, que agafen una força insospitada, en la mesura que creix la desconfiança cap a un Govern que es revela cada dia més incompetent.

Per altra banda, tenim les víctimes. Pel que he pogut llegir, s'han queixat de la instrumentalització política de la tragèdia. Durant i després dels atemptats. També han lamentat l'enterrament indigne dels seus éssers estimats així com la constant aparició de patologies, derivades de la pols emesa dels edificis desplomats. Segons com, les víctimes són incòmodes perquè també tenen un afany insaciable per explicar-se històries que no sintonitzen amb la repetitiva cantarella de la Casa Blanca. Per això, massa sovint, són les grans oblidades en els drames col·lectius. Una de les característiques del trauma psicològic és la fragmentació de la memòria. La dificultat per integrar determinats episodis en la trajectòria vital. La recuperació passa necessàriament per reexplicar aquests episodis, de manera que prenguin un sentit que permeti passar pàgina. Actualment, hi ha massa elements que grinyolen i cal seguir caminant. La veritat, tard o d'hora, haurà de sortir a la superfície.