Els aduladors de Duran

El fitxatge de Joan Barril, treballador d'una ràdio pública, per part de Duran i Lleida, ha generat un considerable rebombori

Darrerament, em fa la impressió que es perden les formes democràtiques a marxes forçades. Al marge de les conseqüències derivades de les sagnants retallades, la precipitada reforma constitucional o la brutalitat policial, hi ha una qüestió de barroeria desacomplexada, que pertorba profundament. A les portes del 20-N, ja no aspiro a què els nostres suposats representants reprimeixin la seva ambiciosa naturalesa, em conformaria amb què la dissimulessin una mica. Només que no es reproduís l'esperpèntica cursa electoral cap a la Generalitat, marcada per les mentides compulsives, em donaria per satisfeta. Mireu si poso el llistó baix. Pel que fa al dia de les urnes, tinc bastant clara quina serà la meva opció. Per primera vegada, d'ençà que tinc dret a vot, canviaré la meva actitud vers els comicis.

Al meu entendre, un dels exemples més flagrants de desvergonyiment el trobem en la figura de Duran i Lleida, que té la facultat de superar-se a si mateix, un mandat rere l'altre. Recordo perfectament la jornada que va venir a fer campanya a Palafrugell, per defensar el seu candidat municipal. Aquell dia, al Centre Fraternal, a banda d'acaparar desmesuradament l'atenció, hi va coincidir amb un famós imputat, en un colossal afer de corrupció, que va tenir la fabulosa ocurrència de treure-hi el nas. El xiuxiueig a la sala va ser inevitable. Algú li podria haver aconsellat al voluminós senyor que es quedés a casa, com un simple exercici de prudència. Amb el líder d'Unió, tot van ser petons i abraçades, una imatge que les càmeres de diversos fotògrafs van captar de seguida. L'endemà, no vaig poder-ne veure cap a la premsa. És ben cert que l'home és lliure de passejar-se per on més li plagui però a mi em va semblar, malpensada com sóc, que es mofaven descaradament de l'auditori.

Les trifulgues de l'incombustible Duran no acaben aquí, per desgràcia; té una actitud arrogant i despectiva vers els periodistes que li pregunten per les seves estades a l'hotel Palace de Madrid, on hi viu com un reietó. Segons ell, es tracta de pura tafaneria, la mateixa que porta els ciutadans a preguntar-se pel seu patrimoni. Diria que la darrera sortida del democristià ha estat la gota que ha vessat el vas. Com si no en tingués prou amb els actuals privilegis, ha contractat un consell de savis, que l'assessorarà en la campanya. Entre diversos intel·lectuals, hi figura Joan Barril, que actualment condueix un programa a Catalunya Ràdio. Com s'ha comentat a la xarxa, Barril ha simpatitzat amb el Foro Babel, el PSC de Pasqual Maragall i el sobiranisme de CiU. O sigui, que està dotat d'un notable virtuosisme camaleònic, perfectament en sintonia amb l'ambigüitat política del candidat. Alguns internautes es pregunten si és ètic que el treballador d'una ràdio púbica ofereixi els seus serveis a un determinat partit i si, a partir d'ara, es podrà considerar neutral la seva opinió. A Alícia Sánchez-Camacho li ha faltat temps per posar el crit al cel, davant d'aquest escàndol, com si ella fos tan exemplar.

Malgrat tot, sóc generosa de mena i oferiré un modest consell literari al cercle Duran, per a facilitar-los l'encomiable tasca. En primer lloc, els encoratjaria a llegir un parell de valents articles de Josep C. Vergés, publicats al Diari de Girona: El miserable mileurista Duran i Alicia i Duran, blanquejats pels bancs. Hi descobriran el crèdit astronòmic que BBVA, Banco de Santander i La Caixa han concedit a l'aspirant a ministre i a la líder del PPC. Potser hi haurà sort i es preguntaran si les entitats bancàries no col·laboren activament a blanquejar els calés desviats per aquells que haurien de vetllar pel nostre benestar. S'assabentaran, al mateix temps, de la misteriosa desaparició d'una fortuna provinent de la Unió Europea, suposadament destinada als aturats catalans. Ja que hi som posats, també els recomanaria un llibre, del mateix autor: Tots els homes de Duran, la corrupció política de Catalunya, on s'hi exposen més extensament les seves maniobres obscures i les dels seus acòlits, molts dels quals han estat condemnats però no han trepitjat la presó. Curiosament, malgrat l'indiscutible interès de l'obra, els mitjans catalans amb prou feines se n'han fet ressò. A les pàgines d'El País, Jordi García-Soler es qüestionava si no estem davant d'un pacte de silenci. Certament, el coratge periodístic no és pas tradició, a casa nostra. Només cal recordar l'enorme sorpresa amb la qual la premsa va rebre el saqueig del Palau de la Música. Aquí es porten més el sabó i la hipocresia. Amagar la brutícia sota l'estora. Així de bé ens va.