Maldat quotidiana

Algunes persones que em consulten són víctimes del que podem anomenar maldat quotidiana. Res de baralles ni brutals agressions; es tracta d’una hostilitat diària que queda soterrada per la rutina i que sovint passa completament desapercebuda. Que no ens n’adonem, no vol dir, ni molt menys, que no ens afecti. Tot el contrari. Els símptomes que provoquen les agressions psicològiques són ben vius i manifestos. Els malvats quotidians tenen un sisè sentit per tocar-nos el punt dèbil i fins i tot fer-nos creure que som nosaltres els trastocats. És per això que és tan necessari desenvolupar un receptor mental per a detectar maltractaments. D’aquesta manera, amb els ulls ben oberts, serà més difícil que ens puguin fer mal.
Una de les medicines que aplico en aquests casos és una frase atribuïda a Eleanor Roosevelt: Ningú pot fer-nos sentir inferiors sense el nostre consentiment. Aquesta mena de sentències, si s’utilitzen de manera benèvola, tenen la virtut de tocar el cor i fer-nos més conscients de la realitat que ens envolta. Per aquest motiu -amb més o menys encert- sempre n’escric alguna que acompanya el missatge, a la banda superior dreta del blog.
Tornant al tema dels assetjadors, us diria que ja s’hi poden esforçar, que si no en fem cas, no tindran cap mena d’influència sobre nosaltres. Prendre distància és un exercici més que saludable. Quan t’hi acostumes, fins i tot hi acabes trobant el gust. Si aquells que maltracten no es poden curar la mala bava, millor que es paguin una teràpia, que els afectats tenen altra feina i volen viure amb pau i tranquil·litat.

Comentaris

Clidice ha dit…
Tens raó, el mal ve quan et trobes una maltractadora (o encalçadora) laboral i és la teva superior. La seva dolenteria sol ser tan sibil·lina que no te n'adones i acabes, al cap de quatre anys, amb una depressió, vint quilos de més i plorant només que et digui "bon dia", creient que com a professional ets una inútil i havent desenvolupat una munió de problemes de relació amb les persones de casa teva. La maldat quotidiana pot ser terrible i la frase de la Eleanor Roosvelt és molt difícil d'aplicar si t'han eliminat l'autoestima. En tot cas, podem donar gràcies a què avui ja es contempla això en el món laboral (no el suficient, és clar) i que els professionals hi podeu intervenir amb força més claredat que en temps pretèrits, on tot eren "nervis". :)
Marta ha dit…
Què es pot fer en aquests casos quan la persona que assetja és un jove de 20 anys?, i la noia que ho pateix és incapaç de deixar-ho malgrat els consells familiars?
Miquel Saumell ha dit…
Clara,
Dius que "Ningú pot fer-nos sentir inferiors sense el nostre consentiment". Però llavors, si hi ha aquest consentiment que dius, potser hauràs de tractar a qui ho permet d'una altra malaltia, no?
Clidice: gràcies per les reflexions. La frase que he citat es circumscriu en una teràpia molt més àmplia que desborda la capacitat d'aquest blog. Per aprofundir en el tema (si t'interessa) et recomano el clàssic llibre de M.France Hyrigoyen "El acoso moral". El maltractament psicològic a la vida quotidiana és molt més freqüent del que ens pensem.

Marta: el que et puc recomanar és que consulteu un professional que doni eines per portar la situació. És ben cert que moltes vegades s'escapa de les mans.
Miquel: no entenc gaire la teva pregunta. Jo tracto les persones que em demanen ajuda, normalment les víctimes no són conscients del que els passa i els que maltracten no acostumen a reconèixer que fan mal als altres. Si hem de ser justos, aquesta frase no sempre és aplicable a la vida quotidiana.
En certs entorns, la perversió és massa forta.
Miquel Saumell ha dit…
Clara,
Potser abans no m'he explicat prou bé. El que et volia dir a rel de la frase de la senyora Roosevelt que reprodueixes, que dius que apliques com a medicina, és que si hi ha consentiment és evident que també ens trobem davant d'un signe de malaltia.
No ho anomenaria pas malaltia. Quedar atrapat en un maltractament és molt més fàcil del que sembla. Es donen una sèrie de fases que estan molt estudiades. Les persones més sanes del món s'hi poden veure embolicades i no saben com sortir-se'n...
Fins aviat!
Clidice ha dit…
Clara, m'agradaria que donessis la teva opinió d'aquesta entrada a la wiki

http://es.wikipedia.org/wiki/Acoso_laboral

i si és encertada o no, per suposat. Gràcies
Clidice: la informació del wikipedia és prou correcta però es tracta d'una font que no és 100% segura. Si vols dades fidedignes t'aconsello que vagis a consultar els autors especialitzats. A la barra lateral del blog hi tinc una llista d'enllaços, si cliques a "L'Observatori del Mobbing" també hi trobaràs informació prou entenedora i de fiar.
Clidice ha dit…
Gràcies :) a mi, que he estat objecte de mobbing laboral durant 4 anys, i que es va "solucionar" havent de marxar jo de la feina, em sembla la descripció una mica dramàtica. Tot i així les conseqüències són força imprevisibles i ara, després de tres anys, encara cuegen molts serrells :( La porqueria essencial és, però aquesta: la indemostrabilitat manta vegades de l'assetjament, sigui laboral, familiar, de companys ... Tot es redueix a "imaginacions teves".
Clidice ha dit…
Per cert, la teva llista d'enllaços és fantàstica :)
Clidice: malauradament encara és molt difícil demostrar un assetjament laboral però em consta que hi ha hagut sentències favorables a les víctimes. Personalment, crec que estem parlant d'un tema de salut pública molt preocupant, encara que hi hagi nivells de gravetat.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia