La depressió com a negoci

Aquest diumenge, La Vanguardia publicava un interessant article, signat pel professor del Iese José Luis Nueno, sobre la maquiavèlica indústria farmacèutica.

Atès el creixent malestar emocional que s'experimenta arrel de la crisi econòmica, el mercat dels psicofàrmacs està en expansió. Els laboratoris que venen hipnòtics als Estats Units gaudeixen d'un creixement del 7% i els antidepressius d'un 15%. Aquest darrer mercat mou a Espanya 480 milions d'euros i va créixer a un ritme del 3% en unitats el 2009.

Les consultes dels psicòlegs i els psiquiatres, diu el professor, tampoc noten la recessió tot i que puntualitza que molts pacients abandonen la teràpia perquè no se la poden costejar. Penso que aquest és un punt especialment important, sobretot en el nostre país, perquè la salut mental fa temps que és la germaneta pobra (indigent diria jo). Es dóna la paradoxa que cada cop hi ha més demanda però l'atenció que es dóna és completament insuficient. La manca de recursos clama al cel. Però tenim els psicofàrmacs. Ràpids de receptar, econòmics i fàcils de prendre. I generen ingressos multimilionaris. Per més inri, cal recordar la seva efectivitat s'ha posat seriosament en dubte. Estudis recents apunten que l'eficàcia dels antidepressius tipus Prozac és comparable a la del placebo. Però això no interessa massa les empreses farmacèutiques. Tot plegat respon només a una estudiada estratègia de màrqueting, buida de contingut.

L'any 1960 les poques estadístiques mèdiques que estudiaven la depressió als Estats Units reportaven 50 casos de depressió per un milió d'individus. L'any 1990, 100.000 per milió. Amb el llançament de Prozac es va consolidar el diagnòstic de desordres afectius, es va crear un mercat i se'l va batejar amb el nom de depressió. La depressió era el problema, Prozac la solució.

Quan els laboratoris Eli Lilly van descobrir la Fluoxetina (el nom del principi actiu) el van provar per estabilitzar la tensió de pacients hipertensos, després com a remei antiobesitat. Tot va fracassar. En el tercer intent, es va provar en persones greument deprimides i també va ser inefectiu (fins i tot va empitjorar el trastorn en algun d'ells). Quan es van portar a terme amb depressions lleus els resultats van millorar. Finalment, Lilly havia descobert el seu "problema". La creixent acceptació de la depressió com una malaltia biològica (un supòsit que mai no ha estat demostrat) ho va facilitar tot. La major campanya publicitària de la història dels fàrmacs s'havia posat en marxa. En el seu moment àlgid, Prozac va vendre 2.900 milions de dòlars. 54 milions de malalts de depressió l'havien près el 2001.

Avui en dia, hi ha un 73% d'adults i un 50% més de nens que prenen psicòfarmacs, si ho comparem amb dades del 1996. Aquest creixement és espectacular entre els nens de 7 a 12 anys (150%) o entre els menors de 6 (580%) i també entre els majors de 65 (200%). Eli Lilly fins i tot ha comercialitzat una versió de Prozac per a gossos. Es mastega i té gust de vedella.