La dictadura kitsch
"Si fins fa poc la paraula merda apareixia en els llibres substituïda per punts suspensius, no era per motius morals. Ningú no pot pretendre afirmar que la merda és immoral! el desacord amb la merda és metafísic. El moment de la defecació és la demostració quotidiana del caràcter inacceptable de la Creació. Una de dues: o la merda és inacceptable (aleshores no us tanqueu amb clau en el wàter!) o la manera com ens van crear és inacceptable.
D'això es desprèn que l'ideal estètic de l'acord categòric amb el ser és un món on la merda és negada i on cadascú es comporta com si aquesta no existís. Aquest ideal estètic s'anomena kitsch.
És una paraula alemanya que va aparèixer en el transcurs del sentimental segle XIX i es va estrendre després a totes les llengües. Però la freqüent utilització que se'n fa ha esborrat el seu original significat metafísic: el kitsch és la negació absoluta de la merda, en sentit literal i figurat: el kitsch exclou del seu camp de visió tot el que en l'existència humana és essencialment inacceptable.
La primera revolta interior de Sabina contra el comunisme no tenia un caràcter ètic sinó estètic. Allò que li repugnava no era tant la lletjor del món comunista (els castells convertits en estables) com la màscara de bellesa que es posava, o, dit d'una altra manera, el kitsch comunista [...].
El kitsch provoca dues llàgrimes d'emoció. La primera llàgrima diu: Que bonic, els nens corren sobre la gespa! La segona llàgrima diu: Que bonic és estar commogut amb tota la humanitat en veure els nens que corren sobre la gespa! Només la segona llàgrima converteix el kitsch en kitsch.
La fraternitat de tots els homes mai no podrà tenir cap altra base que el kitsch.
Ningú no ho sap tan bé com els polítics. Així que hi ha una màquina fotogràfica a prop, ràpidament corren cap al nen més proper per aixecar-lo i besar-lo a la galta. El kitsch és l'ideal estètic de tots els polítics, tots els partits i moviments polítics.
En una societat en la qual coexisteixen diverses tendències polítiques i la seva influència s'anul·la o s'elimina mútuament, podem escapar més o menys de la inquisició del kitsch totalitari.
Si dic totalitari, això significa que tot el que pertorba el kitsch queda exclòs de la vida: cada manifestació d'individualisme (perquè tota discordança és una escopinada llançada a la cara de la somrient fraternitat), qualsevol dubte (perquè el qui comença a dubtar de foteses acabarà dubtant de la vida com a tal), la ironia (perquè en el regne del kitsch cal prendre-s'ho tot seriosament), però també la mare que abandona la seva família o l'home que prefereix els homes i no les dones i posa en perill la sagrada consigna "estimeu i multipliqueu-vos".
Des d'aquest punt de vista podem considerar l'anomenat gulag com una mena de fossa higiènica en la qual el kitsch totalitari diposita les deixalles.[...]
En l'imperi del kitsch totalitari les respostes ja s'han donat abans i exclouen la possibilitat de qualsevol pregunta. De la qual cosa es desprèn que el veritable adversari del kitsch totalitari és l'home que pregunta. La pregunta és com un ganivet que volgués tallar el llenç de la decoració pintada perquè poguéssim veure què s'hi amaga darrera.[...] Només que els qui lluiten contra els anomenats règims totalitaris no poden lluitar gaire amb preguntes i dubtes. També ells necessiten certeses i senzilles veritats que siguin comprensibles al més gran nombre de persones possible i que provoquin el plor col·lectiu"
Hem viscut esdeveniments profundament pertorbadors. Personalment, fins i tot m'ha costat conciliar el son. Potser han estat les brutals estomacades policials, la manca de sensibilitat de Felip Puig, el relleu autocràtic de Rubalcaba i una nova apagada informativa als mitjans, deguda a la victòria blaugrana. Res no em tranquil·litza. Les xarxes socials, Shakira i Paco Ibáñez em neguitegen a parts iguals. Com assenyala Kundera, els grans partits polítics, amb les seves estructures inflexibles i propagandístiques, responen a la perfecció a la definició de kitsch. Hi afegiria aquells clubs de futbol que arrosseguen les masses i viuen perpètuament instal·lats en la ridícula negació de tot allò execrable -que sens dubte amaguen a les golfes de l'entitat-. Amb les multitudinàries protestes ciutadanes, però, es pot caure igualment en la temptació del kitsch i la seva embriagadora seducció. Com a mètode preventiu, aquest article analític de la situació. Evidentment, no sóc ningú per donar lliçons però, igual que Pascual Serrano, també aposto per un necessari pas endavant.
Comentaris