Nova revolució, idèntica alegria

Foto diari Ara

A Inés y la alegría, novel·la de la qual ja he parlat en aquest blog, Almudena Grandes fa un retrat inoblidable d'una noia que pateix dramàticament el curs de la Història. L'impacte brutal d'una guerra, en els individus més aparentment anodins, és un tema que nombrosos autors han plasmat magistralment en les seves obres. Una de les propietats medicinals de la literatura és que permet rescatar de l'oblit petites grans gestes, que les versions oficials s'entesten interessadament en enterrar. El franquisme sega la plàcida existència d'Inés, en el si d'una família falangista i la condemna a un insuportable sofriment. Quan té lloc la invasió de les tropes de la UNE a la Vall d'Aran, un grup de resistència contra el nazisme organitzat a l'exili, ella sent en el seu interior que han vingut a rescatar-la d'un ostracisme forçat. La sobtada alegria que experimenta, apareix com una forma de subversió davant l'autoritarisme de la dictadura. No sap d'on treu l'energia però agafa un cavall, una pistola i prepara cinc quilos de rosquilles per als seus futurs companys. Sense pensar-s'ho massa, després d'emmordassar la seva pobra cunyada, se'n va a la recerca d'aquells qui, com ella creu ingènuament, salvaran Espanya de la barbàrie. A partir de llavors, la vida de la protagonista patirà tota mena de vicissituds, narrades amb la capacitat de seducció que caracteritza l'autora. En retornar al seu país, malgrat la innegable felicitat, Inés i família topen amb una decebedora manca de memòria, en la qual Almudena Grandes no s'entreté massa, malgrat que podria haver estat un punt fort a elaborar. En l'epíleg, explica que, a diferència de la repressió que va patir l'heroïna, ella viu en una democràcia en la qual es pot permetre el luxe d'escriure històries com la seva. No seré jo qui contradigui la brillant escriptora madrilenya però és evident que, si es tractés d'una democràcia consolidada, no tindria cap sentit que uns guerrers contemporanis envaïssin avui tantes places, arreu de l'Estat.

La resistència pacífica dels indignats i la seva obstinada voluntat de lluitar contra les noves formes de tirania, pren el relleu a tots aquells que van sofrir i fins i tot morir per una societat més justa. Res no va ser inútil perquè el seu testimoni resta viu en la mentalitat col·lectiva i és una força genuïna que permet tirar endavant amb les reivindicacions, malgrat totes les traves que sorgeixin. La força del tsunami liberal és aclaparadora però l'energia dels somnis també ho és. Traspassa fronteres i barreres temporals. Avui, afortunadament, no hi ha vessament de sang a casa nostra però contemplem amb tristesa els brutals assassinats de ciutadans libis o sirians, als quals ens sentim molt propers, malgrat totes les distàncies que es vulguin adduir. Quan van tenir lloc les manifestacions de Democràcia Real Ja, moltes persones vàrem sentir una explosió d'alegria. Moltes persones que, d'una o altra forma, ens sentim excloses d'un sistema que ens tanca sistemàticament les portes i ens condemna, com li passava a Inés, a un segrest forçat dins la nostra pròpia casa. Quant a la meva generació, puc dir que la majoria hem treballat i estudiat de valent. Les nostres famílies han fet un esforç titànic i ara ens trobem amb les mans buides, en un país que es fa dir demòcrata però ens retalla drets sense compassió. Encara no sabem del cert si nosaltres recollirem els fruits de la revolució, que alguns consideren tan improcedent i pollosa, però tenim la convicció que en el futur algú escoltarà aquesta veu desesperada, com nosaltres hem fet amb la dels nostres coratjosos avantpassats. Això no ens ho prendrà ningú, per més esforços que hi posin. Com proclama un dels enginyosos eslògans que hem llegit aquests dies: ens ho fotreu tot menys la il·lusió!