Una postal ofensiva de París

Al programa Cinema 3, vaig escoltar elogis de Midnight in Paris, produïda per Jaume Roures. Àlex Gorina, concretament, va qualificar-la d'obra mestra. El matrimoni Allen-Roures ja ens havia donat un ensurt notable, amb aquella nefasta carta d'amor que el novaiorquès va dedicar a Barcelona. No obstant això, vaig optar per donar-li un nou vot de confiança. Si has dirigit una perla com Manhattan, alguna cosa bona deus tenir per oferir. Encara que només siguin unes engrunetes de genialitat, com succeïa amb You will meet a tall dark stranger. Ahir s'anunciava tormenta i, sense disposar d'un pla millor, vaig pensar que tampoc hi perdria gran cosa. A l'interior de la sala se sentien els trons, em vaig acomodar plàcidament, disposada a passar una bona estona. No m'esperava que el somriure inicial es degradaria fins a la profunda decepció.

La història arranca amb algun acudit enginyós, al voltant de l'ala extremista republicana, representada pels que haurien de ser els futurs sogres del protagonista. Un parell de conservadors recalcitrants. Passada una mitja hora, t'adones de la baixa qualitat del guió. El suflé de cares conegudes, paisatges típics i artistes bohemis es desinfla progressivament. La caricatura grotesca de personatges com Hemingway o Picasso provoca autèntica irritació. Destaca la patètica interpretació de Dalí, perpetrada per Adrien Brody, com a síntesi del mal gust general que desprèn la cinta. Hom podria entendre que la visió d'un turista nord-americà estigui trufada de tòpics hilarants, però sense una bona dosi de talent, la paròdia rellisca inexorablement cap l'astracanada, especialitat en la qual, dit sigui de passada, Owen Wilson excel·leix. Qualsevol passavolant a la ciutat de les llums, en faria un retrat més complex. La pueril reflexió que pretén transmetre el director, al voltant de la nostàlgia, la fantasia i la insatisfacció del present, es podria resumir perfectament amb deu minuts de metratge. Al meu modest entendre, com en el cas de Vicky Cristina Barcelona, Woody Allen mostra la pitjor versió de si mateix. Fins al punt que fa la impressió que el guió l'ha teclejat algun escriptor fantasma, que procurava imitar estúpidament el seu estil neuròtic. La complicitat dels crítics, de refinat criteri, acaba amb qualsevol rastre d'esperança cinèfila. Certs especialistes en saben mil vegades més que una humil servidora, ho sé. A partir d'ara, però, prescindiré absolutament de la seva opinió.