Una experiència traumàtica


El error de llorar ante un médico

Carme Grau (Sant Feliu de Llobregat)

Fue inevitable, después de leer el artículo
de Ángeles Caso del 8 de febrero, no
recordar la traumática experiencia que
viví gracias a un grupo de médicos.
Después de una dura infancia y adolescen-
cia, a los 24 años salí de casa sin la carrera
acabada y con los bolsillos vacíos. Me
esforzé, terminé Derecho, aprobé Integra-
ción Social e inicié Trabajo Social. Vivía sola
y tenía un empleo. Debido al estrés, un día
no se me ocurrió otra cosa que llorar
delante de mi médico, craso error. De ahí,
me visitó un joven psiquiatra que sin ni tan
siquiera una hora y media de visita me dijo que
sufría una enfermedad crónica y que
necesitaba medicarme todos los días el
resto de mi vida. Hoy, después de pasar un
calvario, con internamiento psiquiátrico y
pérdida de mis facultades motoras debido a
la medicación, y sin tomar pastillas, estoy
fija en una empresa, me he sacado el título
de monitora de aerobic y pilates y tengo la
ilusión de empezar por tercera vez en la
universidad. Pero esta vez, con la lección
aprendida: no llorarás nunca delante de un
médico.

Magazine (22/02/09). Edició impresa.

Comentaris

ivaxavi ha dit…
Molt cert!!
Plores o deixes veure les teves debilitats davant un metge (o pitjor, davant d'u que tot ho relaciona amb carències o traumes del passat), i ja eres un cas clinic per a tractar i medicar...
Malaurdament, no és la primera vegada que tinc notícia de testimonis com aquest, tampoc crec que sigui l'última...
Jesús M. Tibau ha dit…
i això que, generalment, plorar acostuma a ser una bona medecina
Hola, Jesús, si, molt bona medicina...però sembla que el sofriment és tabú a la nostra societat. Quan els professionals de la salut mental ens posem davant d'una persona que pateix no ens ho passem bé tampoc...el més "fàcil" és donar una pastilla i implicar-se el mínim possible...fins la propera!
Anònim ha dit…
No m'ho puc creure! Segur que parlem del segle 21? No ho sabia pero ho tindré en compte.
Per desgràcia, la salut mental encara és la germaneta pobra de la sanitat en aquest país. Com que no hi ha recursos tirem de pastilles...he vist al teu blog que finalment has visitat València! Segur que el viatge va valdre la pena, fins aviat!
Anònim ha dit…
Ante todo mis respetos ante tu situación y felicito tu afan de superación. Pero me cuesta creer que sin ninguna causa real seas internada en un psiquiatrico pues un psicologo no se juega su carrera así como así, alguna causa más alla de lo que no cuentas fue la causante de tu internamiento. Es posible que no lo aceptes y que la solución de las pastillas, para mi inaceptables tampoco fuera la solución, pero sigo insistiendo que por llorar no te internan, si, te abarrotan de pastillas pero no te internan. Saludos.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia