Recordant la deessa de Willendorf


[Deessa de Willendorf, vista frontal; 20.000-18.000 a.C., Àustria]

A la meva manera de veure, l'anorèxia nerviosa és un dels trastorns psicològics més complicats de comprendre. Encara que el pateixin cada vegada més nois, implica una negació de la feminitat adulta, de la lluna plena, en sentit simbòlic. En l'anorèxia nerviosa, sovint s'hi veuen implicats factors de comportament, de personalitat, cognitius, biològics, familiars i socials, la qual cosa fa que el seu tractament sigui laboriós i els professionals de la salut a vegades se sentin impotents i frustrats davant la lenta recuperació de les pacients o les possibles recaigudes (confesso obertament les meves pròpies i notòries limitacions a l'hora de tractar-la). De la mateixa manera, evidentment, el trastorn fa sofrir intensament les afectades i els seus éssers estimats. Recordo que, en una ocasió, una psiquiatra infanto-juvenil comentava que a les noies que patien aquest problema els deia que pensessin que el seu cos havia d'estar preparat per la maternitat, que les corbes i el greix eren quelcom completament natural, que calia acceptar (afortunadament, cada cop són més els referents adolescents que llueixen formes ben rotundes).

Recentment, entre les pàgines d'un llibre, m'he retrobat amb la imatge de la meravellosa deessa de Willendorf (avui es consideraria una embarassada obesa?), com a representant la deessa mare, font creadora de vida; he evocat aquells temps en els quals els éssers humans formaven part d'un tot i es reconeixien com a fills de la natura. Hi havia algú, em pregunto, que gosés refusar els seus fruits?

Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
Trobo curiós l'argument del psiquiatra, perquè no sé si deuria convèncer cap noia anorèxica: dir-li que s'ha de preparar per la maternitat no ho veig clar. La maternitat és una opció de les dones, però no en termes de "destí", no? Jo recordo un altre psiquiatre que parlava del tema i el relacionava històricament amb les santes catòliques, el dejuni, el menyspreu per les coses materials, etc.
Lluís, la psiquiatra ho enfocava en el sentit que el seu cos, biològicament, pel fet de ser dona, estava preparat per la maternitat, això independentment del fet que finalment escollissin ser-ho o no. Efectivament, atesa la complexitat del trastorn, jo tampoc veig gaire clar que convencés gaires noies només amb aquest argument!
Quant als origens històrics de l'anorèxia, no els tinc gaire clars, gràcies per l'aportació.
Clidice ha dit…
qui no ho pateixi difícilment pot comprendre allò que sent algú que odia profundament el seu cos. Els motius? m'agradaria tant saber-los? Però molt em temo que, fins i tot des de la psiquiatria no ho tenen mai prou clar.
Certament, costa molt de comprendre que algú tingui tanta fòbia a l'augment de pes que arribi al punt de rebutjar el menjar... la investigació ajuda a perfeccionar les teràpies però em temo que encara ens queda molt de camí per recórrer si volem acabar amb aquesta xacra.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia