Somnis i malsons, camí del referèndum

La vulneració de drets democràtics fonamentals és una de les greus preocupacions amb les quals afrontem el darrer tram del camí cap al referèndum

Aquests dies, que són com anys, he parlat amb diverses persones que m'han expressat com, arran de l'excepcional situació política que vivim a Catalunya, els costa de conciliar el son. Quan escoltem els nostres representants a la televisió, percebem les fosques ulleres que exhibeixen -no pas les dels "fabricants de faixes" sinó les altres- i el semblant de preocupació amb el qual responen les preguntes dels periodistes, que també estan amb l'ai al cor, per si la policia els denuncia per haver comès qualsevol delicte o bé irromp inesperadament per intervenir-los el mitjà. 

La quantitat de sobresalts que sofrim respecte l'assetjament de l'estat espanyol sobre les nostres institucions és una prova de foc no apta per a cardíacs. Presenciem amb impotència com es violen llibertats fonamentals, un fet que ens transporta als episodis més tràgics del nostre passat recent. Ens qualifiquen de sediciosos i de tumultuosos i ja no sabem si hem de riure o bé de plorar. Els grups d'ultradreta campen al seu aire, tot amenaçant de mort càrrecs electes, mentre a les xarxes socials determinats usuaris ho disfressen de llibertat d'expressió i amor per la pàtria -aquí hi podeu llegir una imprescindible reflexió d'Alberto Garzón sobre els fets de Saragossa-. Certs mitjans de comunicació manipulen la realitat fins al deliri. Diverses manifestacions d'hiperventilats encoratgen la Guàrdia Civil de camí cap a Catalunya, com si marxessin a les Amèriques a degollar nadius. Són escenes tan profundament vergonyants que no les podríem haver concebut ni el pitjor dels malsons. 

Fins i tot en el cas que el referèndum fos il•legal -que no ho és- aquesta resposta descontrolada, que ha convertit la llei en una barra lliure, hauria d'estar completament allunyada de la mentalitat de qualsevol ciutadà amb una mínima formació democràtica. Catalunya ha esdevingut un laboratori repressiu que hauria d'interpel•lar tothom, amb independència de la seva legítima opció política. Les companyes i companys de Madrid, que van manifestar-se a Sol a favor del dret a decidir, per exemple, van entendre perfectament que ens trobem en una cruïlla decisiva, on correm el risc de patir una involució insòlita en els darrers quaranta anys d'Història, però que també gaudim de l'oportunitat d'avançar més enllà de l'escenari neofranquista actual.

Com en una dinàmica de compressió i descompressió, assistim a un esclat de joia, solidaritat i organització ciutadanes. La reivindicació no ha pas perdut el caràcter festiu i absolutament pacífic que sempre l'ha caracteritzat. Certament, no tenim por. O potser és que hem après a conviure-hi per tal de seguir avançant. Ens petem de riure al Twitter i cantem pel carrer proclames de llibertat.  Al meu modest entendre, en aquest darrer tram és preferible que ens mantinguem allunyats de la visceralitat tant com sigui possible -malgrat que tenim nombrosos motius per estar indignats- i ens centrem en les indicacions que ens apoderen com a ciutadans. La interessant taula rodona que va organitzar l'Ajuntament de Barcelona el passat 23 de setembre, que portava per títol Estat de dret o Estat d'excepció? dona diverses claus per comprendre quins són els drets conculcats i com podem defensar-los. En aquest article de Vilaweb signat per Pere Cardús s'hi ofereixen algunes pautes de comportament a tenir en compte en aquests dies convulsos. En les xerrades organitzades per l'ANC ens transmeten igualment de quina manera podem tirar endavant la resistència pacífica de cara al dia de la votació. I així podríem posar una llarga llista de casos, que ens allunyen de la provocació i ens apropen a la construcció del país democràtic que volem pel nostre futur. Encara no s'han fabricat, ni es fabricaran mai, lleis fetes a mida, que aconsegueixin de destruir els somnis.