Youtubers, els nous models a imitar

Imatge d'El Rubius, extreta de Briefland Magazine

En una de les darreres emissions del 30 minuts de TV3 vàrem veure un reportatge ben interessant i recomanable per familiars i educadors sobre el fenomen dels youtubers, que s’adrecen a un públic majoritàriament infantil i adolescent. Vaig trobar especialment revelador el moment en el qual es preguntava a uns quants adults que passejaven pel carrer si reconeixien aquells rostres però ningú era capaç d’identificar-los. Entre els menors, per contra, no hi havia ningú que no en coregés el nom amb veu alta i gran entusiasme: ¡Rubius te queremos!.

Ja he fet una prova similar al meu entorn i el resultat ha estat si fa no fa el mateix. Quan he demanat pel nom de youtubers coneguts, El Rubius, Wismichu i Auronplay han estat els primers en ser esmentats. Després han sorgit els canals de Paula Gonu, Sandra CiresArt i Yuya, entre molts altres dels quals ignorava completament l’existència. La veritat és que més d’una vegada he fet l’esforç de mirar aquests clips que parlen de videojocs, manualitats, maquillatge, etcètera i em resulta francament difícil arribar fins al final per la banalitat i l’estridència del contingut, a banda de les falques publicitàries que apareixen “subtilment” sota qualsevol pretext i que em fan sentir -una vegada més- com una consumidora beneita. No hi ha res de subversiu en aquests personatges. Ans al contrari, malgrat l’aparença rupturista, no són altra cosa que dòcils “cadells” al servei dels interessos del mercat.

Cal admetre que si no fos per l’ajuda dels mitjans seria més complicat que els adults coneguéssim la polèmica que ha generat el fet que hi hagi infants que participin en el negoci, gestionat pels pares i mares. Els progenitors s’ofenen quan es parla d’explotació infantil i addueixen que reserven els ingressos pel dia de demà, mentre la mainada bàsicament juga i s’entreté amb la creació dels vídeos. Una part del debat també gira al voltant de la fama sobrevinguda a aquesta edat. No és estrany que aturin els petits youtubers pel carrer per demanar-los algun autògraf, tal com succeeix amb els joves. ¿Quina repercussió pot tenir aquesta sobreexposició en el seu desenvolupament? ¿Què succeirà quan es facin grans i ja no acaparin l’atenció dels companys?

Una altra qüestió inquietant ha estat que en les clàssiques enquestes sobre el futur professional dels alumnes hi hagin aparegut recentment les “carreres” de youtuber, gamer i blogger, que s’uneixen a les ja tradicionals vocacions docents o esportives. Per explicar aquesta tendència a emmirallar-se en les celebritats podríem recórrer al concepte de “role model” de Robert K. Merton, un conegut sociòleg que posà èmfasi en la manera com els individus ens comparem amb grups de referència que ocupen un rol social al qual aspirem i que poden tenir un impacte en les nostres tries i oportunitats laborals. Els models més seguits acostumen a ser aquells amb els quals hi percebem trets en comú. La imatge que projecten és ambiciosa però tanmateix propera i realista. Ens mostren uns objectius que ens veiem amb cor de perseguir. De fet, els analistes del sector solen destacar precisament aquestes característiques entre les cares més seguides a Internet.

Per altra banda, tal com sostenen autors rellevants de la Teoria de l’Aprenentatge Social, els éssers humans aprenem bàsicament per imitació; la percepció de les conseqüències positives de les conductes observades és un poderós element motivador a l’hora  d’emular-les. Per això és tan importat, al meu entendre, que a banda de parlar de fama i de fortuna s’exposi també la cara fosca d’aquesta activitat aparentment frívola però que requereix una mobilització important de recursos si realment pretén reeixir. Hem de subratllar que són una minoria aquells que aconsegueixen generar ingressos per sobreviure i encara més limitat el selecte grup de milionaris que encapçala les llistes d’èxits de les visualitzacions. En un entorn on la precarietat laboral és la vertadera estrella de l’espectacle, és convenient recordar que la tolerància a la frustració, la reivindicació de justícia social, l’esforç o la solidaritat són unes bones aliades. Qui s'hi vol subscriure?