Una taula ben parada
Imatge: burbuja.info
"Jo vull la taula parada
com el temps que era nin
a prop de la llar fumosa
baix el sostre revellit."
com el temps que era nin
a prop de la llar fumosa
baix el sostre revellit."
Àngel Guimerà. Fragment de Nit de Nadal.
Recordo els típics
versos que ens feien aprendre a l’escola abans de les Festes i que
ara recita novament la canalla. En un o altre moment, una taula ben
parada hi feia –encara hi fa, de fet- una aparició estel·lar. Me
l’imaginava llarguíssima i coberta amb unes estovalles vermelles,
brodades amb fils d'or. Era una mena de fantasia “dickensiana”,
com les peripècies d'aquells personatges dels contes que van vestits amb
parracs i miren del carrer estant l’interior d’una casa, en el
menjador de la qual es percep la fastuosa opulència de les celebracions de les famílies més acabalades. Els pobres es pelen
de fred i es freguen les mans per entrar en calor. Mentrestant, acosten
el nas al vidre del finestral i saliven davant de la visió de tanta
abundància inabastable. Si hi ha sort, potser algun cor misericordiós farà una bona acció i els asseurà amb ells a taula o bé els en donarà les sobralles, com es fa amb els gossets.
Al centre d'aquella taula hi havia canelobres de plata amb unes espelmes allargassades, que tenien vocació de tocar el sostre. També s'hi trobava un gran pollastre farcit; plates amb tota mena d'amanides; patates fumejants amb suc; verdures a la planxa i aperitius diversos, escampats arreu. De postres, neules i torrons a cor què vols. I per beure, el millor cava. La mainada de la casa anava ben mudada i estava delerosa d'obrir els regals. Les nenes amb grans llaços al cap i els nens ben pentinats, amb la clenxa al mig. Els cabells els feien olor de colònia. A sota de l'arbre s'hi amuntegaven els paquets i, entre bromes i picabaralles, jugaven a endevinar què s'hi amagava a dins. El pare portava sabatilles de quadres i llegia el diari al sofà, tot esperant la manduca. Alguns convidats cantaven nadales, amb els braços recolzats al piano. La mare duia un davantal la mar de bonic, perquè així no se li tacava el vestit, mentre arreglava els darrers detalls del sopar. La feina grossa l'havia feta la criada, que encara feinejava per la cuina.
Aquests dies fan mal,
aquells versos. La innocència i les fantasies puerils s'han esvaït i només resta el desengany. I el fel. Es veu que l'estampa encara sorprèn però arribarà un dia que ens acostumarem a veure els nostres veïns furgant a l'interior dels contenidors, per extreure'n quelcom per alimentar-se. Si continua el sadisme de l'austeritat, cada vegada seran, o serem, més les persones que ens identificarem amb els "sense sostre" que tenen el nas enganxat a la finestra. I cada cop seran menys les famílies que neden en l'absoluta abundància i tenen prou poder per canviar les paraules i fer-se la realitat a mida, perquè així el genocidi financer sembli a ulls de tothom el producte de la mala sort. No pas un acte criminal. Ja se sap, les crisis que van i vénen. Després ens repartiran sobres i alguna ànima càndida hi posarà diners a dins. Pels nens pobrets, que aquests dies no tenen res per menjar.
Es miri per on es miri, la pobresa és un problema polític i amb posar-hi pedaços mai no n'hi haurà prou. No sabem com acabarà el llastimós serial mediàtic que s’ha iniciat amb la mort de Concepción, Enrique i una de les seves filles al municipi sevillà d’Alcalá de Guadaíra però de ben segur que malviure de la recollida de plàstic, roba i cartró no va suposar cap ajuda per a la seva salut. Tal com han assenyalat els experts, una mala alimentació debilita el sistema immunitari i el fa menys resistent als microorganismes que eventualment poden causar una intoxicació. Amb independència de qui guanyi aquesta “guerra mediàtica” per establir les causes de la defunció, el resultat no canviarà el fort lligam existent entre el desmantellament de l'Estat del benestar i la mortalitat ciutadana. Els infants que ahir recitàvem versos, avui som adults que caminem a la corda d'un funambulista, a qui algú ha decidit retirar la xarxa, amb la finalitat de forrar-se amb les privatitzacions. Si no ho evitem, les generacions del futur tindran, de ben segur, el nas ficat a la porqueria. Un bon obsequi és preparar-los perquè no es deixin enredar. La pitjor misèria és la moral i la nostra dignitat no està en venda.
Es miri per on es miri, la pobresa és un problema polític i amb posar-hi pedaços mai no n'hi haurà prou. No sabem com acabarà el llastimós serial mediàtic que s’ha iniciat amb la mort de Concepción, Enrique i una de les seves filles al municipi sevillà d’Alcalá de Guadaíra però de ben segur que malviure de la recollida de plàstic, roba i cartró no va suposar cap ajuda per a la seva salut. Tal com han assenyalat els experts, una mala alimentació debilita el sistema immunitari i el fa menys resistent als microorganismes que eventualment poden causar una intoxicació. Amb independència de qui guanyi aquesta “guerra mediàtica” per establir les causes de la defunció, el resultat no canviarà el fort lligam existent entre el desmantellament de l'Estat del benestar i la mortalitat ciutadana. Els infants que ahir recitàvem versos, avui som adults que caminem a la corda d'un funambulista, a qui algú ha decidit retirar la xarxa, amb la finalitat de forrar-se amb les privatitzacions. Si no ho evitem, les generacions del futur tindran, de ben segur, el nas ficat a la porqueria. Un bon obsequi és preparar-los perquè no es deixin enredar. La pitjor misèria és la moral i la nostra dignitat no està en venda.
Comentaris