Per un 2014 més combatiu

Una dona es manifestava davant de l'Ambaixada espanyola a París, per protestar contra la restricció del dret de l'avortament. Imatge: EFE.

 

Es clou l’any i en floreixen les valoracions de tot tipus. Llegeixo el rànquing de les millors pel·lícules del 2013, que elabora El Periódico de Catalunya. La primera posició l’ocupa The master, un film sobre la secta de la Cienciologia. El segon lloc és per la La vie d’Adèle, que ressegueix una intensa història d’amor entre dues adolescents. Me les vaig perdre totes dues. Com que sóc addicta al cinema, però tinc la butxaca escurada, pateixo la desagradable síndrome d’abstinència que comporta no poder gaudir de bona part de les novetats més seductores de la temporada. Amb tot, puc recuperar unes quantes joies del passat, a través dels préstecs que faciliten les biblioteques públiques. M’abstinc de les pel·lícules que emeten a la TDT perquè, quan no les interrompen els constants talls publicitaris, et trobes amb què no existeix l’opció de veure-les en versió original. Em semblen dues circumstàncies inadmissibles però tanmateix esperables, en un país on hi ha un evident menyspreu vers la cultura.

Enguany, si hagués d’escollir una perla que he rescatat del bagul dels records, encara que sigui difícil decantar-se, potser em quedaria amb The harder they fall (1956) o Sophie’s Choice (1982). En el terreny del documental, s’emportarien el meu modest “guardó” dues obres de l’argentí Pino Solanas: Memoria del saqueo (2003) i La dignidad de los nadies (2005), especialment per la seva vinculació amb el nostre present. De la primera ja us en vaig parlar en una ocasió i la segona em sembla perfecta per començar el tenebrós 2014 que s’albira en l’horitzó. Si tenim en compte el panorama actual, en el país del “mate”, se’n podria fer perfectament una tercera entrega que ens il·luminaria igualment en el camí cap a l’anhelada recuperació, la qual, òbviament, no tindrà res a veure amb els críptics paràmetres econòmics que ens bombardegen. A La dignidad de los nadies, Solanas ens proposa un viatge intens, encanimat a descobrir la incansable lluita de les persones més afectades pel desvergonyit saqueig orquestrat per organismes com el Fons Monetari Internacional.

Allò que més em va impressionar d'aquest documental va ser la manca de condescendència del seu enfocament, malgrat la duresa dels fets que narrava. En cap moment vaig sentir llàstima pels seus protagonistes sinó una sincera admiració pel seu coratge, quan s'afrontaven a les persecucions institucionals, l'infrahabitatge, la gana, la fred o la precarietat laboral més desesperant. El primer dels "herois quotidians" en aparèixer és un manifestant que rep un impacte de bala al cap, en el context d'una protesta i salva la vida de pur miracle, gràcies a un veterà combatent de la dictadura que l'assisteix al carrer i l'acompanya fins a l'hospital. Ells dos són, respectivament, un escriptor que té una feina de repartidor i un mestre d'escola que ha organitzat un menjador infantil, que és l'esperança de moltes famílies. Gràcies a la solidaritat, es converteixen en amics de l'ànima. Així es van entrallaçant històries diverses, de persones que viuen en la més absoluta misèria però que no han perdut la força per defensar dignament allò que els pertany amb plena justícia.

Vaig pensar en aquest país dissortat i el seu retorn a la foscor. Però el 2013 ha estat, com en el cas dels "nadies", un any d'intensa lluita. La PAH ha evolucionat amb una proposta radical, en el millor dels sentits, quan ha tirat endavant la seva obra social per ocupar els pisos buits dels bancs. Han vist la llum projectes tan engrescadors com el Procés Constituent, que ja compta amb desenes de milers d'adhesions i assemblees que treballen amb il·lusió per tot el territori. Quant a la repressió policial, els ciutadans tampoc ens hem quedat de braços plegats. Potser l'exemple més sonat a Catalunya l'han protagonitzat els veïns del Raval, els quals s'han llançat al carrer per defensar la veritat, després de la pallissa que va portar fins a la mort Juan Andrés Benítez. Pel que fa a les llibertats nacionals, una riuada de gent va manifestar el seu desig d'independència i, finalment, s'ha pactat data i pregunta.

A ses Illes, tant els mestres com els seus múltiples aliats, han unit forces per fer una oposició frontal i contundent als nefastos plans educatius del Partit Popular. Davant de la nova llei de l'avortament, els moviments feministes ja s'organitzen per tal de generar xarxes de resistència i suport mutu. A Madrid, el Tribunal Superior Justícia va suspendre cautelarment la privatització de sis centres sanitaris, gràcies a la forta pressió de les marees blanques. I així podríem continuar fins a no acabar mai, tot parlant del Sindicat Andalús de Treballadors i de la mobilització infatigable de tants i tants treballadors. És cert que la rebel·lió hauria de ser encara més massiva i profunda però cal considerar que tot just ens despertem del llarg somni de la innocència pseudodemocràtica. Els anhels de felicitat per l'any que s'acosta em semblen vans si ens limitem a desitjar-los i no ens movem per conquerir-los. Res no ens serà regalat. Haurem de lluitar, pas a pas, per recuperar allò que ens han manllevat cruelment. La Història ens ensenya que els perseverants, en situcions límit, són capaços de vèncer i nosaltres també podem fer-ho. Per tot plegat, desitjo que tingueu un feliç i combatiu 2014.