El conte de Canal 9

Mantenim la creença que el servilisme ens protegirà de l'infortuni però el cert és que,  a la llarga,  sempre ens perjudica greument. Imatge: lamarea.com.

"El cas va anar així: un jornaler del camp que es va fer ric i es va comprar una barca gran, de les que al camp en diuen dahabiya. Es va comprar roba cara i elegant i seia en el seu dahabiya que anava lliscant per l'aigua. El terratinent que era l'amo de la terra on ell treballava, un home arrogant i de males entranyes, que el va veure, va manar als seus treballadors que assaltessin el dahabiya i fessin presoner el camperol. El van portar davant del terratinent i aquesta va ser la conversa que van tenir:

Terratinent: ¿Des de quan els camperols naveguen en dahabiyas nous?

 Camperol: És gràcies a la vostra compassió, justícia i generositat, senyor. Us hauria de fer content perquè és un signe de la vostra gràcia i bondat.

Terratinent: ¿Com es pot permetre que els jornalers imitin els seus amos i naveguin en dahabiyas?

Camperol: Déu me'n guard d'imitar els meus amos. ¿Qui sóc jo? Jo no sóc més que un dels vostres esclaus, i tot el que guanyo, fet i fet, és propietat vostra.

Terratinent: Si no ens vols imitar, ¿com és que t'has comprat un dahabiya i com és que navegues pel Nil com si fossis un dels amos del país? ¿Què vols, que et vegin els altres camperols i es pensin que ets algú important i de categoria?

Camperol: Déu me'n guard, senyor meu. Si us penseu que he fet res de mal, llavors juro per Déu i el seu Profeta que no navegaré mai més en aquest dahabiya. Me'n penedeixo, senyor. Us prego que accepteu el meu penediment.

Terratinent: L'accepto, però prendré mesures per assegurar-me que no repeteixis la teva equivocació.

El terratinent va donar unes quantes ordres als seus servents, que van lligar el camperol i el van arrossegar per terra fins que la roba li va quedar coberta de fang i ben estripada. Després li van pegar fins que els genolls, els peus i l'esquena li sagnaven. Durant tota l'estona el terratinent reia i deia: "Així et recordaràs de quin és el teu lloc, jornaler!".

Malgrat que tinguin estructura de conte, aquests fets, tal com explica l'escriptor Alaa Al Aswani, van ocórrer en un poble d'Egipte, a principis del segle XX i els ha recollit Ahmed Amin en el llibre Un diccionari dels costums i les tradicions egípcies. La història d'aquest humil camperol em va quedar gravada perquè darrere de la seva experiència s'hi amaga una gran veritat humana. M'ha vingut a la memòria arran del dolorós tancament de Canal 9 i l'intens debat que ha suscitat el fet que els periodistes, un cop han sabut que perillava el seu lloc de treball, hagin esbombat a bombo i plateret la mordassa que els havia imposat el Partit Popular. En el darrer moment d'agonia, han recordat quin era l'autèntic sentit de la seva professió i han lluitat amb ungles i dents per evitar el tancament de la televisió pública valenciana. En altres paraules: han entès l'immens valor de la dignitat. En certa manera, penso que tots ens podem identificar amb aquest drama. En un o altre moment de la vida,  hem temut que si dèiem la veritat o ens alçàvem per defensar els nostres drets, les represàlies serien terribles. Per això ens hem estimat més callar i abaixar el cap però aquest gest no ha tingut necessàriament com a conseqüència una millora de les condicions laborals. A voltes ha succeït justament el contrari, que la perniciosa subordinació ha comportat una degradació progressiva dels drets professionals. A nivell de país, avui ens trobem en un moment extremadament delicat. Som en una cruïlla en la qual decidirem si el cop de timó cap a la dreta ens retornarà definitivament cap a etapes predemocràtiques o bé la lluita per la democràcia aconseguirà frenar el terrible embat del tsunami ultraconservador. Amb tot, tenim una cosa assegurada: agenollar-nos davant dels opressors no ens traurà pas de la misèria. El túnel que ens espera serà encara més fosc.

Referència:

• Al Aswani, A. (2011). Egipte: les claus d'una revolució inevitable. Barcelona: Edicions 1984.