Quatre maneres d'eradicar la fam al món

                                                                          Imatge extreta de Google

A l’hora de plantejar solucions per eradicar la fam al món, ens trobem amb diversos tipus de reaccions que podríem classificar en quatre categories arbitràries. La primera la formarien la mena de suggeriments que són una mofa desacomplexada a la dignitat humana. S’aconsella als desnodrits del planeta que mengin insectes, consumeixin iogurts caducats o bé comprin hamburgueses prohibitives, elaborades amb cèl·lules mare de vaca. Els autors de les “trencadores” idees són la FAO, Miguel Arias Cañete i una colla de científics holandesos, respectivament. Sabem que certs investigadors no toquen de peus a terra i del Ministre espanyol tampoc se’n pot esperar gran cosa. A l’ONU, en canvi, haurien de proposar alguna alternativa menys ofensiva, si tenim en compte fracassos històrics com la Cimera per l’Agricultura i l’Alimentació, que es va tancar l’any 2008 sense cap compromís polític seriós damunt la taula -no fos cas que les grans corporacions veiessin perillar els ingressos-.

El segon conjunt de mesures l'encapçala l’incombustible cinisme capitalista, que cerca la redempció a través d’una solidaritat aparent. La metàfora seria un capo de la Camorra napolitana que confessa els seus crims, capbaix, al capellà de Casal di Principe. Quan surt de l’església, amb la consciència neta de pecat, el delinqüent prossegueix tranquil·lament amb l’activitat criminal. A la primera cantonada assassina un membre del clan rival i a la següent prova una partida d’heroïna adulterada, amb un grup de ionquis moribunds. Em refereixo a aquelles entitats bancàries que prometen que destinaran els nostres calés a omplir milers d’estómacs buits, malgrat que han desnonat famílies senceres i/o estafat jubilats, sense cap mena de pietat. Vet aquí la doble moral: Amb una mà fomenten la misèria i amb l’altra sufraguen cares campanyes publicitàries, en les quals asseguren voler-la combatre.

La “tercera via” l’han forjat les persones que treballen sobre el terreny, colze a colze amb els afectats. Són mestres infatigables, infermeres compromeses, treballadors socials tenaços o coratjosos voluntaris d’ONGs, que estan sempre al peu del canó. Gràcies a la seva entregada dedicació, pal·lien els efectes devastadors de la mutilació de l’Estat del benestar, susceptible de condicionar tota la vida d’un ésser humà. A banda dels problemes físics vinculats a la desnutrició infantil –el retard en el creixement o la propensió a contraure certes malalties-, cal tenir en compte les seqüeles psicosocials. Una intervenció tan senzilla com facilitar un àpat al menjador escolar pot millorar l’atenció a l’aula, rebaixar l’ansietat o augmentar el nivell d’activitat. A llarg termini, té capacitat per generar noves oportunitats a l’estudiant i, perquè no dir-ho, evitar els elevats costos públics derivats de l’exclusió.

El filòsof de la modernitat líquida, Zygmunt Bauman, repeteix sense descans que no existeixen solucions locals per a problemes globals. Finalment, doncs, hem d’aplaudir la tasca dels intel·lectuals i activistes que assenyalen les autèntiques arrels de la fam, indefectiblement lligades a la rapacitat de les elits financeres. Fem-ne un ràpid esment. Si no volem posar pedaços eternament, caldrà afrontar el problema de l’elevat preu dels aliments i la manca de recursos del qual disposen els petits agricultors, així com el monopoli de deu empreses transnacionals, que controlen el 67% del mercat mundial de llavors. Aquesta mena d’abusos s’escampen com una taca d’oli. Segons un informe elaborat per Intermón Oxfam, en cas que segueixin les polítiques d’austeritat, a Europa hi hauran 25 milions més de pobres, l’any 2025. Les desigualtats en matèria fiscal clamen al cel: Els ciutadans paguem un 21% d’IVA però les SICAV de les grans fortunes només n’assumeixen un intolerable 1%. Quant a la flexibilitat laboral, un dia rere l’altre, veiem com milers de treballadors són abocats miserablement a l’atur. N’hi ha d’altres, de llarga durada, que ja no disposen de cap ingrés i no saben com s'ho empescaran per posar el plat a taula als seus fills. ¿Romandrem de braços creuats davant d’aquesta  injustícia? ¿Quant de temps suportarem la cruel opressió?