Londres 2012: res no és el que sembla

Muntatge gràfic sobre les extremes mesures de seguretat, que envolten els Jocs Olímpics britànics. Imatge extreta de Google.


 El divendres vaig tenir la santa paciència d'empassar-me sencera la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Londres, que va retransmetre TV-1.  Si haig de fer honor a la veritat, a estones m'adormia al sofà: totes aquestes cerimònies em semblen un punt ensopides i previsibles, malgrat que pretenguin impactar a cada moment, amb tants focs artificials i sorpreses de darrera hora.  Un cop finalitzada la cosa, els entusiasmats comentaristes de la cadena pública van inundar-nos amb un reguitzell d'elogis, que amb prou feines contenien alguna tímida crítica. L'endemà, la premsa exaltava l'encert del director, Danny Boyle, a l'hora de transferir una dimensió cinematogràfica a l'espectacle, que va resultar, asseguraven, gairebé unànimament, brillant i trencadora. 

Val a dir que el cinema és una de les grans mentides que els espectadors ens empassem massivament, de molt bon grat, sobretot si el film en qüestió ha estat conduït per la mà d'un mestre. Ens asseiem al pati de butaques, ben disposats a creure que aquella història que ens presenten al davant forma part del món real, si més no, durant unes quantes hores. És evident que la reina no es va tirar en paracaigudes de l'helicòpter on l'acompanyava Daniel Craig -que guapo que és aquest home-, però la ficció va resultar divertida, alhora que ressaltava, en la línia del patriotisme general, el conegut humor anglès. Comptat i debatut, és el mateix que estarem disposats a fer en els propers mesos: deixar-nos embadalir per una glòria triomfal d'aparador, que amaga incomptables secrets a la rebotiga, dels quals els mass media en donaran ben pocs detalls.

En el cas de Catalunya, es pot dir que plou sobre mullat. Després de l'inaguantable revival de Barcelona '92, l'excés d'almívar esdevé francament indigest pels habitants de la pobra, bruta i dissortada pàtria. El paperot de TV-3, novament, ha resultat ofensiu per a la intel·ligència  humana. No pretenc que tothom s'apunti a una revisió crítica dels esdeveniments però aquesta visió pueril i falsejadora em provoca autèntiques esgarrifances. ¿Què n'ha quedat del foc d'encenalls? ¿No estem recollint, en certa manera, els fruits d'aquell model de desenvolupament, hereu del franquisme? ¿Potser no és prou dramàtica, la situació actual, per  renunciar a reflexionar-hi en profunditat? Sembla que no. Ens estimem més desconnectar el cervell, amb un bol de crispetes al davant. Llums, càmera i acció!



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia