La nena de Rajoy només fa un àpat al dia

 Carlos Fabra, Mariano Rajoy i Paco Camps, el mes de juliol del 2008. Navegaran junts, aquest estiu? Foto: Ángel Sánchez.

Ahir no vaig sortir a gaudir de les aigües del Mediterrani, com la mala gent que apareix a la imatge. Em vaig haver de conformar amb navegar una estona per Twitter i comprovar que les piulades dels internautes demostraven una profunda repulsa vers l'aplaudiment de la bancada del PP a Rajoy, després de les draconianes mesures d'ajustament, anunciades per l'inqüestionable líder, el titella més mediocre que haurien estat capaços d'escollir.Certament, la posada en escena va ser humiliant i despòtica; ni en el pitjor dels meus malsons hauria pogut imaginar una manca d'escrúpols i de sensibilitat tan extremes. Si no fos  per les terribles conseqüències que tindran les seves decisions, la representació dels peperos es podria qualificar, simplement, de paròdia casposa i barata, no apta ni per aparèixer a Cine de barrio, una mala tarda de diumenge. Fins i tot les llàgrimes de cocodril de la italiana Elsa Fornero, haurien estat un bàlsam, en aquests moments tan durs. Com bé sabeu, l'exhibició de mal gust va continuar. L'agressiva picada de mans no va ser prou dura i Andrea Fabra ho va haver de coronar amb un tristament famós ¡que se jodan!, que va multiplicar la indignació a la xarxa.  Cap excusa de mal pagador no podrà pal·liar-ne la crueltat, encara que la nena mimada del cacic de Castelló es negui a dimitir. La fúria de la pantalla va saltar al carrer i una multitud de ciutadans va decidir peregrinar les diferents seus que tenen els populars arreu d'Espanya, per expressar-hi una sonora queixa. Com era d'esperar,  després d'escopir bilis al Congrés, va haver de córrer la sang entre els manifestants perquè la llibertat d'expressió és una amenaça que convé reduir, peti qui peti. Així és el partit de José María Aznar. Aquestes són les ordres de la senyora Merkel, als peus dels mercats.

Mentrestant, tots recordem les falses promeses de don Mariano, abans d'ascendir a la més alta poltrona del poder polític. Pensem en la seva pobra niña, que havia de viure en un país  on no l'hi faltés de res. Ara sabem que no en tindrà ni per pagar-se los chuches -tan espanyolíssims i ni tan sols saben utilitzar la seva llengua correctament-. La nena de Rajoy viu en un barri qualsevol d'Espanya, en el qual moltes petites botigues han de tancar, ofegades pels deutes i la manca de liquiditat dels veïns. Els avis de la niña, malviuen amb una miserable pensió, que estiren fins a límits inversemblants . D'aquesta manera, ajuden la seva mare, la qual, divorciada i sense ingressos estables, ha tornat a casa dels pares per a poder fer la seva filla gran. Al rebost, hi tenen quatre coses bàsiques, que recullen al banc d'aliments. Sort n'hi ha que la nena fa un àpat calent al dia, quan va a l'escola. Encara que això potser s'acabarà ben aviat, perquè al menjador també hi han passat les estisores. La nena de Rajoy veu que, per sortir del pas, la seva mare porta senyors a casa, quan els avis són fora. No sap què hi fan, exactament, a dins de l'habitació, però la mare explica que serà temporal. Fins que acabi la precarietat. Un bon dia, la mare clava un cop de puny a la paret, mentre mira la televisió i li surt sang dels dits. Diu que ha vist una dona, molt cabrona, que ha insultat la seva família. Avui la mare sortirà al carrer, per enèsima vegada, a protestar contra les injustícies. La dignitat, assegura, no la hi prendran mai.