Més víctimes desemparades

Els familiars de les víctimes de Castelldefels reclamen una reactivació judicial del cas. Foto Alberto Estévez/Efe.

S’ha repetit la mateixa escena horrorosa. Altra vegada hem hagut de presenciar el desesperat lament d’un grup de víctimes desateses per l’Administració. El telenotícies els ha concedit uns minuts per a la legítima queixa. D’aquí uns dies, tornaran a relegar-les a l’oblit. Sense més recerca ni reivindicació. Sense complicacions. La quota mediàtica indispensable, absent de profunditat. Planera com un full de paper. Buida i ràpida. Distorsionada. No hi ha temps per a res més. No pas per aquestes qüestions.

Fa exactament un any, arran de la tragèdia de la nit de Sant Joan, a l’estació de Castelldefels, tot eren mostres de condol i promeses de suport. Avui, sabem que la investigació encara està en bolquers i l’atenció psicològica, a familiars i amics, ha brillat per la seva absència. Amarga sensació de déjà vu. Una filera de drames apareix davant dels meus ulls, de forma desordenada i espectral. Una llarga llista de casos colpidors, ocorreguts a l’Estat espanyol, desfilen inevitablement per la imaginació, amb els sentits ben oberts i el cor encongit. Som poc conscients de què significa exactament viure en aquest país. Davant meu, si, no he perdut la xaveta, es repeteixen incansablement les mateixes fal·làcies i sofriments, com en un interminable malson: sensacionalisme mediàtic, instrumentalització política, inoperància judicial, desatenció a les víctimes. Terrorisme, tortura, accidents, intoxicacions, incendis. I el terratrèmol de Llorca. Passaran els anys i s'imposarà l’amnèsia col·lectiva. Com succeïa en temps pretèrits.

Mentrestant, tanmateix, el dolor uneix. Les llàgrimes es transformen en paraules. Les paraules en lligams. Els lligams en queixes i fils que es mouen. Peces que es belluguen, grans tòtems que trontollen. La veritat, més tard o més d’hora, busca una escletxa per respirar. Perquè aquells que estimen mai no obliden.