Més víctimes desemparades


Els familiars de les víctimes de Castelldefels reclamen una reactivació judicial del cas. Foto Alberto Estévez/Efe.


S’ha repetit la mateixa escena horrorosa. Altra vegada hem hagut de presenciar el desesperat lament d’un grup de víctimes desateses per l’Administració. El telenotícies els ha concedit uns minuts per a la legítima queixa. D’aquí uns dies, tornaran a relegar-les a l’oblit. Sense més recerca ni reivindicació. Sense complicacions. La quota mediàtica indispensable, absent de profunditat. Planera com un full de paper. Buida i ràpida. Distorsionada. No hi ha temps per a res més. No pas per aquestes qüestions.

Fa exactament un any, arran de la tragèdia de la nit de Sant Joan, a l’estació de Castelldefels, tot eren mostres de condol i promeses de suport. Avui, sabem que la investigació encara està en bolquers i l’atenció psicològica, a familiars i amics, ha brillat per la seva absència. Amarga sensació de déjà vu. Una filera de drames apareix davant dels meus ulls, de forma desordenada i espectral. Una llarga llista de casos colpidors, ocorreguts a l’Estat espanyol, desfilen inevitablement per la imaginació, amb els sentits ben oberts i el cor encongit. Som poc conscients de què significa exactament viure en aquest país. Davant meu, si, no he perdut la xaveta, es repeteixen incansablement les mateixes fal·làcies i sofriments, com en un interminable malson: sensacionalisme mediàtic, instrumentalització política, inoperància judicial, desatenció a les víctimes. Terrorisme, tortura, accidents, intoxicacions, incendis. I el terratrèmol de Llorca. Passaran els anys i s'imposarà l’amnèsia col·lectiva. Com succeïa en temps pretèrits.

Mentrestant, tanmateix, el dolor uneix. Les llàgrimes es transformen en paraules. Les paraules en lligams. Els lligams en queixes i fils que es mouen. Peces que es belluguen, grans tòtems que trontollen. La veritat, més tard o més d’hora, busca una escletxa per respirar. Perquè aquells que estimen mai no obliden.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

No és la serotonina, és la misogínia

Contra la criminalització dels escoltadors de veus

Catorze anys d'absència