Alguns polítics indignats
EfeEsperanza Aguirre es va enfadar quan va saber que els mitjans internacionals comparaven Espanya amb Egipte. Segons la presidenta de la Comunitat de Madrid, la primavera àrab no té res a veure amb el moviment 15-M. Per ser més acurats, Aguirre es va indignar, perquè ara tothom està molt indignat, a la seva manera. Val a dir que Espe ha sabut adoptar un to més populista, tot prometent que hi haurà llistes obertes, en les properes eleccions autonòmiques. Com era de preveure, la proposta ha estat adequadament aplaudida en els mitjans afins, els mateixos que qualificaven de perroflautas, els acampats a Puerta del Sol. Veurem fins on arriba la seva paraula.
Artur Mas va utilitzar una expressió semblant per a referir-se a l'assetjament que van patir els diputats a la Ciutadella, per part d'alguns manifestants, que van obligar-lo a desplaçar-se per aire, en comptes de fer-ho a través dels mitjans terrestres habituals. Amb el pas dels dies, els fets han perdut gravetat, a favor d'un saludable sentit de l'humor. Per posar només un exemple, l'helicòpter presidencial ha estat batejat amb el nom d'Air Force Mas, en algunes xarxes socials. El líder convergent va explicar que s'havien traspassat unes ja famoses línies vermelles i va advertir que farien un ús legítim de la força, en cas que s'hi veiessin obligats. Com es va veure en la manifestació d'ahir, en contra del pacte de l'euro, no han calgut mesures tan contundents. Els indignats cada dia són més nombrosos i ratifiquen la seva naturalesa pacífica. Segons Mas, el bloqueig parlamentari era un fet insòlit en democràcia. Sortosament, les hemeroteques van refrescar-li una mica la memòria. El 30 de maig del 1984, com a conseqüència de l'escàndol de Banca Catalana, alguns militants de CiU van protagonitzar un setge similar, a socialistes com Raimon Obiols, a les portes del Parlament. S'adreçaven a ell amb crits de mateu-lo, mateu-lo. Ignoro si, en aquell context, algú va parlar de kale borroka o cop d'Estat okupa.
Avui he llegit al diari unes declaracions de Duran i Lleida, en les quals assegura que el món financer té segrestada la política. No em feu malpensar però diria que, si fos per alguns polítics, en un tres i no res es deixarien créixer les rastes i sortirien al carrer, a fer soroll amb una cullera i una cassola. Temps al temps.
Artur Mas va utilitzar una expressió semblant per a referir-se a l'assetjament que van patir els diputats a la Ciutadella, per part d'alguns manifestants, que van obligar-lo a desplaçar-se per aire, en comptes de fer-ho a través dels mitjans terrestres habituals. Amb el pas dels dies, els fets han perdut gravetat, a favor d'un saludable sentit de l'humor. Per posar només un exemple, l'helicòpter presidencial ha estat batejat amb el nom d'Air Force Mas, en algunes xarxes socials. El líder convergent va explicar que s'havien traspassat unes ja famoses línies vermelles i va advertir que farien un ús legítim de la força, en cas que s'hi veiessin obligats. Com es va veure en la manifestació d'ahir, en contra del pacte de l'euro, no han calgut mesures tan contundents. Els indignats cada dia són més nombrosos i ratifiquen la seva naturalesa pacífica. Segons Mas, el bloqueig parlamentari era un fet insòlit en democràcia. Sortosament, les hemeroteques van refrescar-li una mica la memòria. El 30 de maig del 1984, com a conseqüència de l'escàndol de Banca Catalana, alguns militants de CiU van protagonitzar un setge similar, a socialistes com Raimon Obiols, a les portes del Parlament. S'adreçaven a ell amb crits de mateu-lo, mateu-lo. Ignoro si, en aquell context, algú va parlar de kale borroka o cop d'Estat okupa.
Avui he llegit al diari unes declaracions de Duran i Lleida, en les quals assegura que el món financer té segrestada la política. No em feu malpensar però diria que, si fos per alguns polítics, en un tres i no res es deixarien créixer les rastes i sortirien al carrer, a fer soroll amb una cullera i una cassola. Temps al temps.
Comentaris
1/ el cas Banca Catalana no va costar ni una pesseta a l’estat, és a dir, no va costar ni una pesseta al contribuent.
2/ en el cas Banca Catalana no hi va haver cap condemna, ni lleu ni greu, a l’equip directiu de l’època ni a l’equip directiu encapçalat per Pujol que dotze anys abans gestionava l’entitat.
3/ el cas Banca Catalana és un cas típic de molt mala gestió combinat amb les ganes que tenien els socialistes d’endreçar Jordi Pujol a la presó.
Entenc per mala gestió barrejar els negocis d’una empresa privada com és un banc privat amb la política que s’hi feia d’amagatotis amb els diners dels accionistes, que finalment en van ser els únics perjudicats. Les accions de 1.000 pessetes es van convertir en accions d'1 pesseta, i les acciones de 5.000 pessetes es van convertir en accions de 5 pessetes. És a dir, el capital del banc es va dividir per mil, a costa de la butxaca de milers d’accionistes. Amb això ja t’ho dic tot. Ser accionista d’una empresa implica risc, i quan l’empresa va malament toca aguantar.
No justifico ni recordo l’episodi de violència que dius, però pensa que el que volien els socialistes, que veien que amb Pujol de candidat s’estarien a l’oposició in aeternum, com així va ser, era eliminar-lo físicament de l’escena política perquè veien que per la via de les urnes ho tenien francament complicat. Narcís Serra, Felipe González, Miguel Boyer, el diari El País, etc. saben moltes més coses de l’afer però no crec que les expliquin mai. Ells saben que no és un tema com per presumir-ne massa doncs forma part de les cloaques de l’estat.