Pregunta obligada a Christine Lagarde
Christine Lagarde substituirà Dominique Strauss-Khan al capdavant del Fons Monetari Internacional i serà la primera dona en ocupar aquest càrrec
Després que DSK decidís renunciar al càrrec, segons ell, per protegir l'honorabilitat de la institució, la designació de la Ministra d'economia francesa té un efecte cosmètic refrescant.
Gràcies a una intensa campanya mediàtica, ens havíem imaginat l'antic director com un autèntic tigre de Bengala, tot abraonant-se brutalment sobre una humil cambrera d'hotel. Les víctimes que ara el denuncien, després de molts anys de silenci, només ha fet que reforçar la imatge d'home faldiller i abusador. El cabell platejat i la rutilant elegància de Lagarde resulten una benedicció per a la vista. Vet aquí l'aparador. Aparentment, el model de mascle alfa serà substituït per una línia d'actuació més femenina. El cas judicial que té pendent Lagarde, no ha frenat pas el seu nomenament.
Pregunta obligada a la flamant directora, en un programa de la televisió francesa: Creu que la seva designació suposa un avenç per a les dones?. Com era de preveure, ella respon afirmativament.
Permeteu-me que faci un salt cap les ministres de Zapatero, per introduir alguns matisos. Elles representen, per diversos motius, la quota de feminitat imprescindible en un Govern d'esquerres. Les dones del Partit Popular, en canvi, tenen una autoritat indiscutible dins de la seva formació política. Al meu entendre, Rita Barberá, Esperanza Aguirre o María Dolores de Cospedal no es poden comparar a Carme Chacón, Bibiana Aído o María Teresa Fernández de la Vega, quant al pes específic que tenen en les decisions rellevants. Caldria un article més extens per a justificar acuradament aquest raonament però crec que la dreta espanyola, malgrat que masclista, ha conquerit amb més notorietat una parcel·la de poder per a la dona. Això no exclou, si tornem a Lagarde, la qüestió que considero vertaderament fonamental. No tant si un home o una dona dirigirà el Fons Monetari Internacional com en quina mesura aquesta opció suposarà una revulsiu en el funcionament de l'organització, que tants perjudicis ha causat als drets socials i l'estabilitat econòmica mundial. No cal recordar l'impacte que determinades decisions han suposat sobre el fenomen global de la feminització de la pobresa. Des d'un punt de vista històric, si pensem en les societats matriarcals, per exemple, s'han considerat valors femenins per al món l'afectivitat, el respecte als cicles de la natura, el pacifisme o la cooperació. Prevalien els esmentats principis, per damunt de l'obsessió per l'efectivitat, els atacs al medi ambient, la violència o les estructures jeràrquiques de poder. En aquest sentit, el FMI representa la màxima expressió de l'autoritarisme fal·locràtic. Serà Christine Lagarde un motor de canvi, cap a una nova direcció? Sincerament, ho dubto.
Gràcies a una intensa campanya mediàtica, ens havíem imaginat l'antic director com un autèntic tigre de Bengala, tot abraonant-se brutalment sobre una humil cambrera d'hotel. Les víctimes que ara el denuncien, després de molts anys de silenci, només ha fet que reforçar la imatge d'home faldiller i abusador. El cabell platejat i la rutilant elegància de Lagarde resulten una benedicció per a la vista. Vet aquí l'aparador. Aparentment, el model de mascle alfa serà substituït per una línia d'actuació més femenina. El cas judicial que té pendent Lagarde, no ha frenat pas el seu nomenament.
Pregunta obligada a la flamant directora, en un programa de la televisió francesa: Creu que la seva designació suposa un avenç per a les dones?. Com era de preveure, ella respon afirmativament.
Permeteu-me que faci un salt cap les ministres de Zapatero, per introduir alguns matisos. Elles representen, per diversos motius, la quota de feminitat imprescindible en un Govern d'esquerres. Les dones del Partit Popular, en canvi, tenen una autoritat indiscutible dins de la seva formació política. Al meu entendre, Rita Barberá, Esperanza Aguirre o María Dolores de Cospedal no es poden comparar a Carme Chacón, Bibiana Aído o María Teresa Fernández de la Vega, quant al pes específic que tenen en les decisions rellevants. Caldria un article més extens per a justificar acuradament aquest raonament però crec que la dreta espanyola, malgrat que masclista, ha conquerit amb més notorietat una parcel·la de poder per a la dona. Això no exclou, si tornem a Lagarde, la qüestió que considero vertaderament fonamental. No tant si un home o una dona dirigirà el Fons Monetari Internacional com en quina mesura aquesta opció suposarà una revulsiu en el funcionament de l'organització, que tants perjudicis ha causat als drets socials i l'estabilitat econòmica mundial. No cal recordar l'impacte que determinades decisions han suposat sobre el fenomen global de la feminització de la pobresa. Des d'un punt de vista històric, si pensem en les societats matriarcals, per exemple, s'han considerat valors femenins per al món l'afectivitat, el respecte als cicles de la natura, el pacifisme o la cooperació. Prevalien els esmentats principis, per damunt de l'obsessió per l'efectivitat, els atacs al medi ambient, la violència o les estructures jeràrquiques de poder. En aquest sentit, el FMI representa la màxima expressió de l'autoritarisme fal·locràtic. Serà Christine Lagarde un motor de canvi, cap a una nova direcció? Sincerament, ho dubto.
Comentaris