El timó de l'Artur

Foto de Pedro Madueño, La Vanguardia

Un cop guanyades les eleccions, el pare del flamant President va regalar-li un timó amb una inscripció que ja és ben coneguda: cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra. Artur Mas no va dubtar a representar mediàticament el seu paper de dirigent de Catalunya, en una nova escena del gran teatre de la política. Es va fotografiar com un autèntic llop de mar que no tem la tempesta. Timó en mà, el capità es disposava a comandar el vaixell enfonsat per la crisi econòmica i el tripartit. En el cas de Felip Puig, el bat de beisbol ha estat un bon motiu per a la paròdia, corregida i augmentada després de la càrrega policial als indignats. Podem afirmar, de la mateixa manera, que el timó és un objecte que representa fidelment el líder convergent. No pas perquè l'utilitzi amb bon criteri sinó perquè hom diria que l'ha perdut i no sap on trobar-lo.

He conversat amb alguns votants de CiU -no pretenc que representin la majoria-, que no esperaven tantes retallades indiscriminades, mancades de criteri professional. Ahir ens assabentàvem que la febre per la tisorada també es farà extensiva a les ajudes a famílies. Un altre cop demolidor als sectors més desafavorits. Els autèntics responsables de l'hecatombe financera, com bé sabem, encara han de pagar un sol plat trencat. Evidentment, si haguessin explicat a l'electorat quines eren les seves autèntiques intencions, els resultats haurien estat uns altres. Després del desgast de l'anterior Govern, només calia que ens regalessin una mica l'oïda, per caure de quatre grapes en el seu discurs de la necessària responsabilitat i austeritat.

Paral·lelament al debilitament dels serveis públics, nombrosos sectors socials estan en peu de guerra. Tenim els nivells d'adrenalina pels núvols. Els nostres suposats representants perden credibilitat a marxes forçades. Els més joves ja no els perceben com aquell referent pel qual passen les decisions importants de país. El control sobre els mitjans de comunicació no és suficient per a gaudir d'una àmplia influència social. En l'era digital, el centre d'atenció es desplaça cap a altres nuclis, impossibles de dominar. El monopoli global dels òrgans supranacionals -com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional-, mancats d'estructura democràtica, influeixen dramàticament en les nostres vides. Tant se val si manen les dretes o les esquerres. Potser per això s'explica el boom de les assemblees. Sembla que les decisions col·lectives miren de plantar cara a l'autoritarisme financer. Qui portarà el timó del futur? Sortirem plegats, d'aquest forat?