Quan l'excentricitat és complaença



Lady Gaga ha ofès els animalistes pel vestit càrnic que va lluir a la gala dels premis MTV



En altres ocasions, havíem fet referència a la psicologia de l'excentricitat: Un compendi d'inconformisme social, sentit de l'humor i felicitat. En principi, hi ha la temptació de fer una lectura superficial d'aquest perfil de personalitat, tot associant-lo a l'aspecte purament estètic i escènic, quan en realitat es tracta d'un estil de vida més evident en el fons que en la forma. A diferència de la rutina que portem la majoria de mortals -en la qual la persona excèntrica pot passar per ovella negra- en el món de l'art es tracta d'una opció àmpliament acceptada i valorada. Al meu entendre, fins a tal punt que moltes estrelles proven de fer passar gat per llebre. L'excentricitat és glamurosa però, per damunt de tot, rentable. Quan a Lady Gaga -deu el sobrenom al tema de Queen, Radio Ga Ga- la comparen amb Madonna, respòn que, sense ànim d'ofendre-la, ella pretén protagonitzar la segona revolució musical, que va iniciar la diva oxigenada del pop, vint-i-cinc anys enrere. M'imagino que el problema principal de Gaga consisteix en trobar de quina manera pot escandalitzar el públic, amb fórmules novedoses, que no hagin estat explotades fins a l'extenuació amb anterioritat. O sigui, com aixecar polseguera sense repetir-se. No té cap gràcia provar d'ofendre els moralistes conservadors, ja queden pocs recursos al calaix. Els petons lèsbics i les escenes de llit han perdut qualsevol capacitat d'impacte. Pots tacar-te de sang, fingir que et penges a l'escenari, fer declaracions estrambòtiques, col·locar-te un vestit de bistecs de vedella... però, quin és el límit? Què representa Lady Gaga? El triomf de la raresa? La virtut de ser un mateix, malgrat les opinions dels altres? O, més aviat, la mateixa necessitat d'autoexhibició de sempre, corregida i augmentada? Es pot dissimular el desig de complaure el món del business, que tant s'allunya de la conquesta de la individualitat?



Comentaris

Clidice ha dit…
És curiós, a mi em diverteix i prou, s'aprofita del sistema fins l'extrem i no se n'amaga i, alhora, això mateix és una posse. Un fenòmen absolutament actual difícil de classificar sense la perspectiva del temps :)
Des d'un punt de vista musical és fàcil estar d'acord que és una cantant que no destaca per les seves qualitats vocals. Suposo que es pot dir allò tan comú que no deixa ningú indiferent, a mi em sembla un producte de màrqueting, que pretén ser trencador i en el fons és bastant buit...
Unknown ha dit…
Estic força d'acord amb tu, però, com que em sembla també un producte de màrqueting, en realitat sí que em deixa indiferent...
En realitat, no fa res que no estigui inventat de fa molts anys, el seu pseudoactivisme 'carnavalesc' no deixa de ser una forma de convencionalisme més...

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia