Pedagogia de l'Holocaust: mai més contra ningú?
Arran del genocidi a Gaza, milers de persones arreu del món es formulen la mateixa pregunta: com és possible que es repeteixi la història? Si els israelians conserven la memòria de la Xoà (més coneguda per nosaltres com a Holocaust) per què permeten la massacre dels palestins? És que no han après res del passat? La resposta seria que sí que s'ha produït un aprenentatge, però no pas en la direcció esperada.
Val a dir que dins la comunitat jueva s'han alçat veus horroritzades davant del que està succeint a la Franja de Gaza. Hem vist persones jueves de totes les edats en manifestacions, xarxes socials i mitjans de comunicació expressant-se de manera inequívoca en contra de la política genocida de l'Estat d'Israel. "No en el meu nom" és una proclama coneguda des de fa dècades i que ara ressona amb més força que mai. Desitgen que no deixin de denunciar-se les atrocitats actuals precisament per respecte als milions de víctimes dels camps d'extermini nazis. Tenen ben clar que quan es va signar el compromís del "mai més" després de la Segona Guerra Mundial, era un "mai més contra ningú". Les morts de centenars de milers de civils innocents i les incomptables tortures patides pels palestins d'ençà de la Nakba els generen un dolor immens, en una ferida encara oberta.
És evident que la perpetuació d'una situació de colonització, apartheid i neteja ètnica d'aquestes dimensions està vinculada a nombrosos factors, però un d'ells és, sens dubte, l'explotació perversa que s'ha fet de la Xoà. D'entre els intel·lectuals jueus contraris al sionisme, el politòleg estatunidenc Norman Finkelstein és un dels que ha mostrat un rebuig més clar a la utilització del passat traumàtic per a justificar o emmascarar els crims contra els palestins. És coneguda una intervenció seva en una conferència a Princenton en la qual s'adreçava amb contundència a l'audiència per a evidenciar l'esmentada manipulació. L'escriptora i activista Naomi Klein, criada en una família jueva pacifista al Canadà, recentment també explorava, en un article al The Guardian , la utilització de la memòria traumàtica per part del sionisme, des del 7 d'octubre fins a l'Holocaust, com a arma de guerra contra els palestins.
En llegir les reflexions de Klein em va venir immediatament al record la novel·la "El monstre de la memòria" de l'advocat i escriptor israelià Yishai Sarid, en què aborda de forma descarnada la pedagogia de l'Holocaust promoguda pel govern del seu país i que a la llum de l'actualitat esdevé encara més esborronadora. Durant tota la novel·la es fa palès fins a quin punt es pot arribar a rebregar la memòria col·lectiva, susceptible de quedar reduïda a pura distracció o delectació morbosa. Evidentment aquest "monstre" humiliat té unes reaccions anorreadores en qui s'hi apropa sense precaucions.
El protagonista és un doctor en Història, especialitzat en el funcionament dels camps de concentració de Polònia. Treballa pel Iad va-Xem, una institució encarregada de vetllar per la preservació de la memòria de la Xoà. La història l'explica ell mateix en primera persona, mitjançant un informe que li adreça al seu cap per a narrar-li uns fets succeïts mentre realitzava visites guiades pels camps d'Auschwitz, Birkenau, Treblinka, Belzek, Sobobor i Majdanek, entre altres indrets on van transcórrer els més inimaginables dels horrors.
Un tipus de grup al qual condueix pels camps està format per adolescents israelians, acompanyats pels professors i directors de l'institut. Els coneixements dels nois i noies sobre els fets són escassos; la seva actitud oscil·la entre la frivolitat i el patriotisme sentimental. A ell li xoca aquesta reacció tan poc solemne, però tanmateix té greus dificultats per trobar el to adequat per a transmetre el malson de l'extermini. No aconsegueix connectar emocionalment amb els estudiants, que no senten animadversió cap als alemanys; més aviat carreguen contra els polonesos, els àrabs i determinats col·lectius de jueus als quals consideren massa dèbils i responsabilitzen del seu calvari. En un dels grups, un noi afirma clarament que en aquest món "cal ser una mica nazi", si no vols ésser trepitjat i aniquilat. La resta de companys hi està majoritàriament d'acord i els docents hi oposen una resistència tèbia.
Tal com ens va ensenyar el pedagog brasiler Paulo Freire existeix un perill molt real que l'oprimit s'idenfiqui amb l'opressor, en interpretar que, si vol que el considerin com un humà, llavors no té altre remei que actuar amb violència i crueltat. Però aquest no és el camí que cal seguir, sosté Freire, ans al contrari. Quan un oprimit lluita per la seva alliberació, no només aconsegueix rehumanitzar-se a si mateix sinó que retorna la humanitat al seu opressor, la qual ha perdut en l'exercici de la brutalitat continuada. Per això, el fet de reclamar una pedagogia honesta de l'Holocaust no és pas un acte judeòfob ni tampoc antisemita sinó una obra imprescindible de recuperació del record vinculat a l'autèntica reparació que mereixen totes i cadascuna de les víctimes.
Referències:
- Freire, P. (2024). Pedagogia de l'oprimit. Manresa: Tigre de Paper.
- Sarid, Y. (2020). El monstre de la memòria. Barcelona: Club Editor.
Comentaris