Recuperar la vida

El dissabte vaig començar un curs sobre psicologia de les emergències. La veritat és que la temàtica trenca tots els esquemes dels psicòlegs avesats a treballar en una consulta. Confesso que hi va haver moments en els quals vaig tenir ganes de marxar corrent. No sé si mai arribaré a assistir ningú en una emergència, en qualsevol cas, crec que les eines que obtindré em seran molt útils (imprescindibles, fins i tot) per a la pràctica clínica.

Malgrat que els pacients ens narren tota mena de sofriments, l'actuació en una emergència és completament diferent en el sentit que t'obliga a submergir-te en el caos i assumir el repte de posar-hi una mica d'ordre. T'ubiques d'una manera més real en la situació de la persona que sofreix perquè l'atenció es dóna en el lloc dels fets. Es tracta d'oferir assistència psicològica a persones afectades per atacs terroristes, incendis, inclemències del temps, explosions de gas, accidents de trànsit i un llarg etcètera de catàstrofes que situen l'ésser humà a un pas de l'abisme o en les profunditats oceàniques del dolor físic i emocional. El primer dia ja ens van aportar idees interessants entre les quals que és imprescindible tenir una formació i bagatge sòlids per atendre algú en una situació tan crítica. En cas contrari, corres el risc de molestar terriblement, perjudicar encara més els afectats i, per postres, acabar traumatitzat. O sigui, que si tenim dubtes o, simplement, afany de protagonisme i ànsies de viure l'aventura, millor que ens abstinguem! Ara aprecio encara més la feina del personal de les ambulàncies, infermeres, metges, policies o bombers que tantes vegades han de fer front a situacions dramàtiques.

Em podria enrotllar com una persiana perquè el tema m'apassiona però tampoc us voldria donar la tabarra. Tan sols apuntar un tret característic del trauma psicològic, que el distingeix clarament dels altres trastorns. Es tracta de la incapacitat per integrar l'experiència viscuda (sigui quina sigui) en la història de la pròpia vida. No es concep el que ha passat, no es pot ubicar enlloc de cap maera. Resulta impossible d'acceptar. Un trauma és una ruptura radical amb la vida. Per aquest motiu, els familiars i amics moltes vegades no reconeixen la persona traumatitzada perquè es comporta de manera totalment diferent a com ho feia abans. Està ofuscada o deprimida, potser deambula com un fantasma sense rumb. Tal vegada no recorda el que ha passat o actua com si el seu drama mai hagués succeït. La teràpia tindrà per objectiu facilitar que el pacient torni a agafar les regnes de la seva existència. La intervenció en la situació d'emergència (si es fa correctament) hauria de ser el primer pas perquè això sigui possible.

Us enllaço amb The long way home de Tom Waits. També podeu escoltar la interpretació de Norah Jones, que val molt la pena.

Si et trobes en un llarg camí cap a casa, no defalleixis, perquè sempre hi ha un punt on retornar i algú que t'ajuda a arribar-hi...