Reflexions sobre l'autorevelació



Collage de Takahiro Kimura de la sèrie Body Language. Moviments com el #Metoo i el #MeQueer ens plantegen els potencials i els límits de l'autorevelació.



Un dels nombrosos deutes que té la psicologia amb el moviment feminista és la visibilització de comportaments abusius com l'assetjament sexual a la feina, al qual es va posar nom i començar a abordar en les dècades de 1960 i 1970 perquè anteriorment ni tan sols existia aquesta xacra i en conseqüència no hi havia la possibilitat de denunciar els violadors ni tampoc de plantejar un tractament adequat per a les supervivents. Algunes víctimes han relatat com els psiquiatres encoratjaven les dones treballadores agredides a romandre en silenci; evitar els conflictes laborals o a buscar estratègies evasives per tal de moderar la lascívia dels seus caps grapejadors. 

Gràcies al moviment #Metoo s'ha sacsejat novament l'estructura de poder encobridora que perdura. La creació d'un espai comunitari acollidor a la xarxa ha permès que milers de dones d'arreu del món trenquessin el silenci. S'han identificat i portat davant dels tribunals  depredadors sexuals intocables i, al mateix temps, s'ha pres consciència que resta molta feina pendent si realment pretenem construir societats més igualitàries, on aquestes atrocitats no hi tinguin cabuda. Malgrat el nou pas de gegant efectuat pel feminisme, hi ha dones que decideixen no revelar les seves experiències en el món real, entre altres motiusperquè temen greus represàlies per a les quals no se senten preparades ni protegides. És a dir: encara es valoren detingudament els pros i els contres de l'autorevelació, en segons quins contextos. 

El passat mes de febrer la revista Counseling Today publicava un article que portava per títol #Metoo: The ethics of couselor self-disclosure [#Jotambé: L'ètica de l'autorevelació del psicòleg -un «counselor» no és ben bé un psicòleg en el món anglosaxó  però s'hi assembla força] que ens pot servir de mostra quant a la ponderació de la conveniència de revelar les històries personals d'abús en certs entorns. L'autora de l'article considerava que els professionals que havien patit assetjament i optaven per emprar l'autorevelació com a eina terapèutica podien generar un efecte positiu en un client o clienta que s'hagués trobat en una situació similar. La seva paraula contribuïa a generar empatia, construir una relació basada en la confiança i de retruc fomentar que la persona afectada se sentís escoltada. 

Ara bé, l'obertura també podia comportar efectes perniciosos,  que atemptaven directament contra els objectius del tractament, com ara que es focalitzés excessivament l'atenció en la vida del psicòleg i que els usuaris o usuàries se sentissin empesos a reconfortar-lo, en comptes de centrar-se en allò vertaderament rellevant: el seu procés de recuperació. Per altra banda, hi havia més aspectes que calia valorar, com per exemple el nivell d'aprofundiment en l'explicació o si el gènere del professional tenia importància a l'hora de considerar l'efecte beneficiós de la «confessió». En la meva experiència, he pogut constatar com encara existeix un excés de confiança per part d'alguns psicòlegs a l'hora d'exposar aspectes de la seva vida que són irrellevants pel que fa a les fites de la teràpia. Aquestes actituds poden resultar iatrogèniques i corren el risc de potenciar-se si no s'entén adequadament el propòsit de moviments de forta càrrega emotiva com el #Metoo.

Pel que fa al context educatiu, el suïcidi del nen de nou anys Jamel Myles a Denver  també posa damunt la taula diverses qüestions vinculades a l'autorevelació, atès que l'infant va patir un assetjament despietat després d'haver explicat als seus companys que era homosexual. No han faltat comentaris  perversos en alguns diaris digitals que apunten directament al moviment #MeQueer com a responsable de la mort de la criatura. Evidentment, l'odi cap al col·lectiu LGTBIQ+, que té conseqüències letals, encara està present en la nostra societat i el marc escolar no n'és cap excepció. No podem declarar-nos de cap manera partidàries d'instaurar-hi el tabú sobre l'homosexualitat, amb el pretext de la protecció, ni tampoc de crear una mena de règim opressiu com el  Don't ask don't tell [No preguntis, no ho diguis] del servei militar de l'era Clinton. Si un nen explica amb tota naturalitat que s'ha «enamorat» d'una nena de la seva classe, com ha passat sempre, també hauria de poder fer-ho si es tracta d'un altre nen, sense haver de patir cap linxament que comporti l'augment del risc de suïcidi. Dit això, tampoc em sembla sobrer de ser realistes respecte les repercussions de l'autorevelació si el centre en qüestió no disposa d'un protocol prou consistent a l'hora d'afrontar el bullying. Potser cal esperar el moment i el lloc adients, amb la finalitat que la innocent sinceritat no comporti una tortura innecessària per al menor.  Malauradament, encara estem lluny d'un escenari en què una sana despreocupació sigui possible. 





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Catorze anys d'absència