L'incomprès gos de Churchill

«Aquest no és un moment per a la facilitat i el confort. És un moment per a gosar i resistir» 

-Winston Churchill. Imatge extreta de Wolf &Iron.

De les frases cèlebres que pronuncià Winston Churchill se n'han fet pòsters, tasses, coixins i tots els productes de consum que ens puguem imaginar. Una cita seva és el complement ideal per a una columna de diari o un discurs motivador, en aquests temps de profunda incertesa. Si Churchill va desafiar el nazisme en els instants més foscos i el va vèncer contra tot pronòstic, què no hem de poder fer nosaltres, pobres mortals, davant de les amargors de la vida. 

Per part meva, a banda de les qüestionables decisions polítiques, quants més detalls en conec de la biografia, més insuportable crec que devia ser l'admirable Winston en les distàncies curtes. Era un bevedor empedreït, tenia tendència a la megalomania i podia tractar amb un marcat menyspreu aquells qui l'envoltaven. Per pertorbador que pugui semblar, uns comportaments compartits per un bon grapat de governants de tots els temps. Les lloances i els honors rebuts, van ser en part mèrit de la seva esposa Clementine Hozier, que va suportar-lo durant més de cinc llargues dècades i sense el recolzament de la qual segurament no hagués superat els moments més crítics d'una dilatadíssima trajectòria, en què ostentà nombrosos càrrecs de gran responsabilitat. 

Un dels aspectes que conformaven el carismàtic perfil de l'escriptor i polític britànic eren els profunds canvis d'humor, que han estat diagnosticats per alguns psiquiatres, de manera retrospectiva, com a trastorn bipolar -un tema força controvertit, encara. Com és ben sabut, Churchill anomenava la malenconia que l'acompanyava periòdicament el seu «gos negre», una expressió que ell no inventà però va popularitzar, fins al punt que ha estat força rebregada i amb prou feines se'n coneix el context original. 

Sense anar gaire lluny, l'Organització Mundial de la Salut va promocionar un vídeo psicoeducatiu (1) fa uns anys sobre la depressió, en el qual utilitzava la mateixa metàfora i va ser a bastament compartit a la xarxa. En un altre vídeo de TED (2) també s'empra aquest recurs, mitjançant un enfocament descaradament biomèdic i que alguns cursos universitaris «online» utilitzen com a material divulgatiu, amb la finalitat d'explicar què és i com cal abordar-la:

(1)

(2)

 Malgrat que es faci esment de la importància de l'acceptació de la tristesa, en cap d'ambdós casos es posa l'accent en aspectes biogràfics ni contextuals, que en l'era de la solitud globalitzada fan més comprensible que mai les baixades en picat de l'estat d'ànim. En una societat on la fragilitat és tan sovint castigada, en comptes de ser acollida i protegida, potser caldria parar-hi un xic més d'atenció. En el cas de Churchill, la infantesa marcada per l'absència dels seus pares, s'ha apuntat en alguna ocasió com un dels diversos factors que el podrien haver precipitat cap als abismes anímics que tan bé va arribar a conèixer. 

Tant si es tractava dels atacs inacabables i frenètics de treball, que entre altres llegats van deixar una extensa obra publicada, com de la depressió que el mantenia ajagut al llit, les peculiaritats psicològiques de Churchill -o com les vulguem anomenar- s'han considerat, més que un inconvenient, una fortalesa que va ajudar a travessar, tant a l'estadista com al poble que va servir, un dels moments més convulsos i dramàtics de la Història del segle XX. Sense la seva singular energia ni la capacitat per afrontar els pous més pregons de desesperació, potser no hauria estat viable de plantar cara als reptes terribles que la guerra plantejà. Cal reconèixer que alguns psiquiatres com Ronald Fieve, malgrat treballar des del paradigma biomèdic, es van esforçar per  promoure aquesta visió menys estigmatitzadora de la bipolaritat. Una virtut que la psiquiatria actual hauria de potenciar perquè, com diria el nostre controvertit heroi: «Tots som cucs però considero que jo sóc una cuca de llum».