Aquest país fa pudor de ranci

Una escena de la sèrie Mad Men, en la qual la secretària Peggy Olson pateix un assetjament sexual a l’ascensor, el primer dia de feina. Imatge: AMC.

La rància ferum ideològica, inherent al neoliberalisme, s’infiltra per diferents escletxes de la nostra quotidianitat. Encara no aconsegueixo fer-me a la idea que estiguem immerses en un procés involutiu tan ferotge. Que un Ministre de l’Interior condecori una Verge és quelcom que, senzillament, no m’acabo de creure. Forma part d’un món prehistòric que considerava ingènuament superat. Fa un parell de dies, vaig començar el llibre de Jane Maas, Mad Women, en el qual l’autora recorda la seva ascendent trajectòria professional en agències publicitàries similars a la Sterling Cooper, de la sèrie Mad Men. Vaig pensar que seria una lectura més aviat frívola, que m’ajudaria a desconnectar de la muntanya de preocupacions habituals. Em pensava que m’evadiria de la resclosida actualitat. En repassar les inaguantables humiliacions que patien les dones als anys seixanta, però, no vaig tenir la impressió que estiguem tan allunyades d’aquella degradant situació.

Entre d’altres qüestions, Maas respon una pregunta habitual: hi havia tant de sexe als despatxos com el que apareix a la ficció televisiva? Segons la seva experiència i la d’altres companyes, la imaginació dels guionistes s’ha quedat curta. A banda de les nombroses infidelitats dels seus col·legues –afavorides pel boom de la pastilla anticonceptiva-, també hi era estesa la pràctica empresarial de contractar prostitutes per a satisfer les demandes dels clients. L’augment de sou i la progressió de la carrera d’una dona –generalment relegada a funcions de secretària-, estava plenament supeditada a les decisions dels homes que ostentaven càrrecs superiors. Per aquest motiu, algunes companyes adoptaven un rol cínic respecte el sexe i assumien que no quedava més remei que anar-se’n al llit amb el cap, si volien evolucionar laboralment. L’assetjament sexual, no cal dir-ho, estava a l’ordre del dia i la mateixa Maas en va ser víctima.

Durant dos anys infernals, va haver de suportar les mans llargues del director creatiu pel qual treballava. Era un home atractiu i brillant, com el Don Draper de la petita pantalla, a qui tothom adorava. Fins a la dècada dels setanta no es posaria nom a aquesta mena violència masclista i per això s’aconsellava que les afectades la gestionessin en silenci, sense generar embolics. No existia cap departament de Recursos Humans al qual recórrer i si ho explicava al seu marit, Maas temia que aquest no aparegués per l’oficina amb una pistola. Ni tan sols el seu psiquiatre entenia el motiu d’aquell sofriment. Al capdavall, ell també era un mascle de l’època. Per escapar del joc del gat i la rata, imposat per l’assetjador, va inventar-se l’excusa que necessitava ampliar els seus horitzons creatius i el president de la companyia la va traslladar a un altre departament. D’aquesta manera subtil es va deslliurar de les insinuacions, els grapejos i les persecucions. Seria inconcebible un testimoni similar a l’Estat espanyol, al segle XXI?

La resposta és no, de cap manera. Segons el Consell General del Poder Judicial, la mal anomenada crisi econòmica contribueix a fomentar l’ocultació de l’assetjament sexual a la feina. Les denúncies han disminuït un 30% d’ençà del 2009; la davallada indica que les víctimes romanen en silenci. Les expertes coincideixen en alertar que hi ha una escassa eficàcia normativa a l’hora de combatre aquesta xacra. En massa organitzacions, especialment les més masculinitzades, existeix la tendència a tolerar les conductes abusives, com ara els comentaris lascius, el xantatge o els tocaments. Aquest drama no tan sols té conseqüències personals –l’agredida se sent profundament sola i presenta elevats nivells de malestar-, sinó també empresarials, atès que l’espiral de negativitat repercuteix en el rendiment dels treballadors. La lluita contra la desigualtat és fonamental per deixar enrere les eternes Mad Women. Si no alcem la veu contra la injustícia, l'agra ferum persistirà. A aquestes alçades del partit, la fortor ha esdevingut insuportable.

Referència:

• Maas, J. (2012). Mad Women. London: Transworld Publishers.