Un agressió per pensar-hi

Imatge extreta d'ADDtitude

Fa una colla d'anys, en un pis assistit per a persones amb discapacitat i/o greus problemes psicològics vaig patir una agressió. No em va deixar "traumatitzada" ni va ser, de bon tros, la pitjor experiència que he tingut en aquesta professió, que té moments esperançadors però també francament amargs, especialment en èpoques de precarietat laboral com l'actual, en què els canvis de personal són freqüents i no afavoreixen, precisament, que es conservin els vincles amb els usuaris. L'estabilitat afectiva sempre és important però encara ho és més quan tractem amb persones en situació d'extrema vulnerabilitat.

Porto l'anècdota a col·lació perquè em sembla necessari fer una petita reflexió al respecte. No penso que es tracti de cap episodi puntual ni exclusiu del nostre país pel que he pogut llegir en diversos fòrums. Era un matí qualsevol de cada dia, en què havia d'ajudar una dona jove diagnosticada d'autisme i discapacitat intel·lectual a vestir-se. Recordo perfectament el seu nom de pila però no l'esmentaré per si hi hagués la remota possibilitat que algú pogués lligar caps. Qualsevol precaució és poca a l'hora de preservar l'anonimat de les persones que atenem. Ella estava asseguda al seu llit i jo m'hi vaig apropar per assistir-la. La seva resposta va ser una puntada de peu a l'estómac que em va doblegar. Quan em vaig incorporar, ella ja estava dreta i aleshores em va clavar una bufetada que em va fer saltar les ulleres pels aires. Les vaig recollir i vaig sortir de la cambra per anar a preparar l'esmorzar a la cuina. En aquell moment treballava sola. Em vaig dir a mi mateixa que procuraria conservar la calma fins que acabés el meu torn. Vaig respirar a fons i vaig continuar amb les tasques que tenia assignades, sense fer cap intervenció especial per a la conducta agressiva. Considerava que em mancava informació i no volia empitjorar encara més la situació.

A la tarda, vaig trucar a direcció per informar-los de l'incident i comentar que el fet que una treballadora substituta -com era el meu cas- estigués sola al matí no era massa segur. No era la primera vegada que succeïa, em van dir sense mostrar massa sorpresa ni empatia. També els vaig preguntar si la noia estava especialment nerviosa per algun motiu concret i si se'ls acudia una estratègia per afrontar aquells atacs per sorpresa. La resposta de la directora em va quedar gravada. Em va suggerir que em tranquil·litzés -com si jo fos una histèrica que tragués les coses de polleguera- que l'endemà treballaria amb una altra companya i que, quan les educadores estaven acompanyades, aquella usuària "pegava diferent". Quin gran alleujament!

Quan vaig plegar d'aquella feina vaig pensar que allò era un galimaties impensable en cap altra institució però m'equivocava de mig a mig.  Amb el pas dels anys m'he adonat que la violència en el col·lectiu de persones amb discapacitat -o diversitat funcional- és encara una gran desconeguda. Per una banda -ja ho hem esmentat en altres ocasions- tenen més probabilitats que la població general de ser víctimes d'agressions físiques i sexuals. Però també cal esmentar l'hostilitat que algunes d'aquestes persones exerceixen en el nucli familiar o en els contextos assistencials. Una i altra violència, la rebuda i l'exercida, poden coexistir i de vegades es reforcen mútuament. 

En el meu cas, vaig haver de fer esforços per a conservar la calma i puc entendre humanament -tot i que no ho justifico- que una treballadora desbordada emocionalment i sense suport de l'entorn no tingui la capacitat per contenir-se en determinats moments. A la seva bufetada, jo podria haver reaccionat amb una empenta que l'hagués tirat al terra, per exemple. És possible que en el passat alguna persona s'hi hagués tornat? No és una hipòtesi descartable.

Algunes estratègies habitualment utilitzades per a abordar les conductes problemàtiques són els fàrmacs -neurolèptics, ansiolítics i altres- o la contenció física, les quals no tenen en compte els antecedents de la conducta ni tampoc les seves conseqüències, motiu pel qual no la resolen a llarg termini. No cal que insisteixi en els efectes secundaris de la medicació perquè n'he parlat fins a l'avorriment. Cal afegir-hi, això sí, que quan patim dificultats comunicatives i disposem d'un repertori reduït de recursos per a respondre a la pressió ambiental -com és el cas de les persones amb discapacitat-, és comprensible que apareguin aquests comportaments "anòmals" i per això hem de ser-hi especialment sensibles.

Posem per cas que l'agressió que vaig patir hagués tingut com a precedent una nit d'insomni perquè un altre usuari havia fet soroll a la cambra del costat i que la conseqüència hagués estat donar-li la peça de brioixeria que a ella més li agrada amb la finalitat que aturés les agressions. Suposem també que aquestes circumstàncies es repeteixen sovint, diverses vegades a la setmana perquè un procés d'avaluació així ens ho indica. Si no se soluciona el conflicte amb l'usuari que molesta i li mostrem a ella que després d'una agressió obté allò que desitja, la causa de fons persistirà i la jove aprendrà que a través de les bufetades pot manipular l'entorn com més li plagui. Aquests principis conductuals bàsics que esmento molt per sobre han estat estudiats a fons per diversos autors (Gutiérrez i Verdugo, 2013) i per desgràcia no penso que es coneguin ni s'apliquin prou en el camp de la diversitat funcional, un món realment intens i meravellós ple de reptes fascinants. Considero que per diversos motius encara és un tema tabú, el de la violència, i s'agreuja per la manca de recursos. Però mai no és tard per rectificar: sense negar les limitacions existents, és perfectament possible treballar de manera més honesta i rigorosa pel bé de tothom. 

Referència

• Gutiérrez, B. y Verdugo, M. (2013). Discapacidad intelectual. Adaptación social y problemas de comportamiento. Madrid: Pirámide.