Son i justícia social

La doctora Lauren Hale de la Universitat Stony Brook de Nova York explica en aquesta xerrada TED la relació bidireccional existent entre diversos problemes relacionats amb el son i les desigualtats socials. La seva interessant exposició és en anglès i poden visualitzar-la amb subtítols en castellà. Els la recomano vivament. Vídeo extret de Youtube.

Quan es parla de problemes psicològics, en aquest país, generalment escoltem els mateixos «gurus» i «afectats»  de sempre, que acostumen a oferir consells similars des de fa anys. Una, dues o tres cares conegudes per a cada categoria diagnòstica. En el cas dels anomenats «trastorns del son» penso que és especialment urgent actualitzar les informacions transmeses a través dels mitjans de comunicació per tal que es tinguin en compte els resultats obtinguts en la recerca més recent. Nombroses investigacions posen de relleu la influència dels canvis constants que es produeixen en el nostre entorn. Evidentment, si el context es transforma també ho faran les experiències psicològiques d'aquells que hi viuen.  

L'ús massiu de pantalles, la polimedicació, els creixents problemes financers de les famílies, la degradació del sistema educatiu, les dificultats per accedir a un habitatge digne, els conflictes en els barris, el racisme o la solitud són factors cabdals a l'hora de comprendre i abordar adequadament els problemes relacionats amb el son. No només pel fet que siguin qüestions de sentit comú sinó perquè la ciència ens ho confirma. Per la meva experiència clínica i docent, però, dedueixo que els esmentats factors no se solen vincular a l'insomni o a les apnees, per exemple. 

Tampoc es contempla el paper de les dificultats per dormir en el manteniment de les desigualtats socials -si un estudiant arriba rendit a l'aula difícilment progressarà i aquest endarreriment li passarà factura en el futur. Comptat i debatut, estem davant d'un cercle viciós del qual resulta complicat  de sortir, tal com apunta la doctora Hale en el vídeo, si no s'aposta per polítiques que fomentin l'accés universal a les llars d'infants de qualitat o que promoguin l'augment del sou mínim interprofessional, entre moltes altres mesures urgents.

Més aviat desperten interès entre els usuaris aquelles fórmules senzilles que suposadament ens trauran de l'atzucac amb relativa rapidesa. Diguem-li alprazolam, melatonina o sessió de meditació a sobre una taula de surf. Fa uns quants mesos escrivia un cas fictici que pretenia il·lustrar aquesta ingenuïtat. Per què és tan complicat establir la raonable associació entre justícia social i un son reparador? Al meu entendre, les revistes «femenines» de salut i els omnipresents «experts» abans esmentats han contribuït a construir l'imaginari d'un subjecte deslligat del món, que pot afrontar les penúries més devastadores amb una tassa de te de roiboos entre les mans i, allò més important, sense perdre mai el somriure zen dels llavis. Fins quan seguirem aquests consells de pa sucat amb oli?