Per què no sóc fan de Carrie Fisher


Algunes estrelles de Hollywood són admirades per la seva tasca d'activistes a favor dels drets de les persones amb problemes de salut mental. 
La desapareguda Carrie Fisher, diagnosticada de trastorn bipolar, va ser una fervent defensora de la teràpia electroconvulsiva (TEC). El paper de princesa Leia a la Guerra de les Galàxies li conferia un gran poder de persuasió, ara bé: era una autèntica lluitadora o va passar-se al costat fosc de la força


El passat quatre de maig es va celebrar el dia d'Star Wars i l'etiqueta #maythe4thbewithyou va fer furor novament a les xarxes socials. Em va cridar l'atenció que l'expresidenta de Xile, Michelle Bachelet, la utilitzés per destacar l'assoliment de diversos objectius polítics al seu país. Per acompanyar la piulada, Bachelet va optar per una il·lustració d'ella mateixa, caracteritzada de princesa Leia subjectant la imprescindible espasa làser. A mi aquesta saga m'avorreix més que un nacionalista espanyol donant la tabarra contra la llengua catalana però estic al corrent de les anàlisis que se n'han fet, especialment pel que fa a la seva relació amb el feminisme o el capitalisme. 

Val a dir que a Carrie Fisher no la vaig conèixer pel seu rol de defensora dels drets de les dones sinó per les crítiques que en feien els supervivents de la teràpia electroconvulsiva (TEC), els quals li recriminaven el suport incondicional a la controvertida tècnica, anteriorment coneguda amb el nom d'electroshock i que ara ha estat convenientment blanquejada per semblar menys inhumana. Cal recordar que l'evidència científica ha demostrat la seva limitada eficàcia -similar a la del placebo- i els greus danys que causa en el cervell, expressats principalment amb una davallada de les funcions cognitives. A banda dels aspectes merament clínics, també cal considerar les coaccions patides pels pacients a l'hora de sotmetre-s'hi o la seva aplicació sense el consentiment dels mateixos. Tal com exposa el psicòleg Philip Hickey en els seus articles, la TEC pot semblar beneficiosa immediatament després de ser usada perquè, efectivament, escombra tot allò que troba al seu pas. 

Em permeto la gosadia de formular una hipòtesi pel que fa a la talentosa filla de Debbie Reynolds i Eddie Fisher, que va escriure diversos llibres d'èxit on hi explicava les seves addiccions i turmentada vida familiar, dels quals en va sorgir la pel·lícula Postcards from the edge (1990). De la mateixa manera que les celebritats s'enganxen a les drogues o a la cirurgia plàstica, ¿no podria succeir que Carrie Fisher recorrés de manera problemàtica i reiterada a la TEC per tal d'obtenir-ne un alleujament a curt termini? Aquesta mena d'ús hauria de considerar-se terapèutic o justament allò contrari? Una de les aparicions com a afectada de l'actriu i guionista va ser en l'alabat documental del cineasta Stephen Fry, The Secret Life of the Manic Depressive (2006), que hauria d'apreciar-se, al meu entendre, com un dels millors publireportatges sobre el model biomèdic aplicat a aquesta etiqueta psiquiàtrica. Potser em falla la memòria però no recordo que en cap cas es parlés de desigualtats econòmiques ni tampoc de maltractament per a analitzar-ne les causes. En diversos moments, el director, igualment afectat per profunds alts i baixos de l'estat d'ànim, es refereix a una "malaltia del cervell" i, a partir d'aquí, les preguntes que es formulen i les incertes respostes que se'n deriven són força previsibles.

Com que en aquest blog destaco les visions alternatives i silenciades, no vull acabar sense esmentar la magnífica jornada a la qual vaig assistir ahir a l'Ateneu Barcelonès, liderada pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, i que inaugura un nou cicle per anar més enllà de diagnòstics com el TDAH. En les dues taules de luxe que s'hi van organitzar es va parlar d'abús als infants en les seves diferents formes així com de trastorns de l'humor, des d'una perspectiva crítica. 

En aquest darrer debat, el catedràtic Marino Pérez va assenyalar que des del punt de vista antropològic caldria parlar més aviat de tristesa, lligada a la pèrdua, mentre que des de l'eix històric i  cultural hauríem de referir-nos a la dissolució de les estructures comunitàries, la incertesa o la multiplicitat d'opcions en la nostra societat individualitzada. El malestar que se'n deriva és capitalitzat avui per la indústria farmacèutica, entre d'altres, després de convertir-lo en categoria clínica. El boom del trastorn bipolar, que avui ens ocupa, va emergir a partir de la dècada dels noranta i actualment ja s'ha transferit al món de la infància, amb els seus corresponents remeis farmacològics. El periodista Jordi Relaño va tenir l'encert de recordar que la degradació de la psiquiatria es va produir precisament a partir dels anys vuitanta, paral·lelament a l'expansió del paradigma neoliberal i que el seu relat imposat xoca frontalment amb la narració de les persones afectades, generalment ignorades o menystingudes pels suposats professionals. El psiquatre David Clusa, per la seva banda, va desmentir el mite del dèficit de liti o de la pretesa bipolaritat inherent als éssers humans. No sé pas què n'hauria dit de tot plegat la malaguanyada Carrie Fisher però jo no puc declarar-me'n fan perquè tinc bastant clar que, voluntàriament o no, va passar-se al costat fosc del qual ens hauríem d'alliberar amb urgència. Espero que una vertadera activista n'agafi el relleu en el futur. Que descansi en pau. 






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

No és la serotonina, és la misogínia

Contra la criminalització dels escoltadors de veus

Catorze anys d'absència